La sobreprotecció es dóna quan es protegeix el fill d’alguna cosa del que No necessita protegir-se.
Educar els nostres fills és una preocupació constant que tenim els pares i tots ho volem fer de la millor manera possible.
No hi ha receptes màgiques per a ser un bon pare/mare, podem dir que hi ha diferents ingredients que combinats en la seva justa mesura poden facilitar la tasca d’educar i contribuir en una educació saludable: l’afecte i la comunicació, fer-los sentir estimats i cuidats, establir normes i límits, promoure un comportament independent i responsable.
Com combinar aquests aspectes dependrà de molts factors, així com de la situació concreta de el nen / a, la seva personalitat, grau de maduresa, i sobretot les nostres pròpies experiències, creences i valors com a pares i mares.
Tots els pares som diferents ja que a part de “pares” som “persones”, alguns som més afectuosos, altres més estrictes, altres necessitem tenir-ho tot controlat. La combinació d’aquests 3 elements: afecte, comunicació i control varia d’uns pares als altres i per això podem parlar de diferents estils educatius.
Quan parlem de la “sobreprotecció infantil” estem parlant d’un estil, una tendència o manera d’educar els nostres fills. Tots podem sobreprotegir als nostres fills en algun moment. Ningú posa en dubte que un nadó necessita cura i, sobretot protecció, ja que no és capaç de valer-se per si mateix, però aquesta necessitat de protegir els fills pot arribar a ser un problema quan es converteix en una pràctica habitual on les pors dels pares superen, per molt, a el sentit comú, tenint efectes molt negatius en el desenvolupament psicoemocional dels nens.
Els pares amb tendència a sobreprotegir als seus fills i “amb la millor intenció de cuidar i protegir” solen posar poques normes, dubten de les capacitats i competències dels seus fills, per això en ocasions tendeixen a cedir a les seves demandes i exigències de manera immediata i en altres s’anticipen a possibles problemes donant la solució o dient com han d’actuar, sense donar espai a que puguin decidir, pensar o actuar per ells mateixos.
Són pares que es mostren excessivament preocupats, els volen evitar qualsevol frustració perquè no volen que pateixin, cometin errors i / o s’equivoquin. Tendeixen a donar moltes recompenses a canvi de poc esforç, convertint-se així en “intolerants a la frustració, a l’esforç i la incomoditat”.
Encara que hi hagi diferències temperamentals entre els nens / es, ells no han nascut amb una habilitat per tolerar la incomoditat, aquesta s’aprèn contínuament. Tolerar la frustració es pot desenvolupar incrementant la seva presència a les frustracions, acceptar la incomoditat davant el malestar, retardar la gratificació immediata i realitzant allò que un es resisteix a fer.
No és terrible ni insuportable experimentar incomoditats, i això es pot educar i aprendre. Quan els nens no aconsegueixen alimentar-se immediatament, o quan no se’ls canvia el bolquer quan està mullat, ploren si trigues, són exemples de moments en que comencen a aprendre que la gratificació no sempre és immediata, i per tant comencen a tolerar el retard entre el desig i la gratificació d’aquest desig.
Tal com els nostres fills van creixent, augmenten les oportunitats de construir la seva pròpia tolerància a la frustració (T.F). Cada vegada que trobin un obstacle en les seves metes, i se’ls animi a treballar contra ells, esteu construint la seva T.F.
La sobreprotecció fomenta justament el contrari, o s’anticipa per evitar-li l’obstacle o bé se’ls dóna tot de manera immediata i sense esforç.
En resum, l’habilitat per tolerar la frustració es pot aprendre i per això, sovint es necessita, metes i gratificacions a llarg termini, veure les dificultats com a reptes, el valor de l’esforç i la paciència, assumir riscos, autodirecció i acceptar la incertesa.
Entre pares i nens es produeix el que, en TREC (Teràpia Racional Emotiva Conductual) anomenem “causalitat circular”, en què tots dos comportaments es retroalimenten entre ells generant-se, així, una pauta d’interacció disfuncional que pot generar un trastorn emocional i de conducta.
La sobreprotecció d’una banda, pot fomentar nens ansiosos, temorosos, insegurs, dependents que pensen “el món és perillós”, “he d’evitar que em passin coses dolentes o terribles” i “jo no sóc capaç de fer front a aquest món, així que necessito a algú de qui dependre i que em protegeixi “.
Al mostrar-se insegurs, temorosos, etc .. els pares reaccionen assumint més decisions, sent més directius amb ells i fent ús de la crítica per la seva falta de seguretat i dependència, la qual cosa reforça, encara més, els seus sentiments temorosos.
En aquest cas es genera una complementarietat entre tots dos: un actiu-altre passiu, en què un dels dos ha de canviar la seva posició per generar- un canvi.
Per altra banda pot fomentar nens “mimats”, “petits tirans” o “Ninis”, que solen ser furiosos, exigents, apàtics, mandrosos, que “tot ha de ser fàcil i immediat”, “he d’aconseguir tot el que vull i de la manera en què jo vull “, o si no,” és massa difícil, insuportable, haver de lidiar amb aquest món ple de problemes i dificultats “.
Al mostrar-se furiosos o apàtics, etc …. el pares reaccionen de manera exigent amb ells sent furiosos, crítics, castigadors, o bé, acaben passant de l’infant, deixant-lo al seu aire, no fent-li cas, la qual cosa acaba sent el mateix model d’afrontament que aprèn el nen.
En aquest cas es genera una simetria entre els dos pel que es produeixen escalades en la seva interacció: acció-reacció; que poden ser violentes en alguns casos, en el que és important negociar, acordar i assumir responsabilitats per generar-col·laboració.
Insatisfets, amb poques habilitats per fer front a les adversitats del dia a dia, i amb una motxilla plena de irracionalitats del tipus: “estic fart que les coses no surtin com jo vull”, “no suporto que em tractin injustament “,” És horrible que no tingui el que mereixo “,” Per què m’ha de passar això a mi? ” “No puc suportar-ho”. “Això no hauria de passar-me a mi”. “La vida / la gent / la realitat no hauria de ser tan dura / injusta”. “Si m’he esforçat ho he de tenir, doncs m’ho mereixo”.
Són adults que els costa acceptar la realitat, exigeixen que la vida no els posi dificultats i que es compleixin tots els seus desitjos sense cap cost. Aquestes irracionalitats els poden portar a conductes disfuncionals de victimisme, autocompassió, queixa continuada i renúncia, o bé hostilitat i agressivitat.
La diferència entre límits i sobreprotecció, és que els límits donen seguretat, ens guien i ens diuen com podem funcionar, comportar-nos i que s’espera de nosaltres. Els límits provenen del desig, del que és preferible, van acompanyats d’un estil educatiu flexible i responsable. No obstant això, quan es transmeten de manera rígida i es converteixen en excessiu control és quan apareix la sobreprotecció, interferint en el desenvolupament dels nostres fills.
No us oblideu: La “sobreprotecció” és “desprotecció”.
Darrera de la sobreprotecció hi ha uns pares que com unes “titelles” estan controlats per la por i la culpa.
Molts pares troben que estan ansiosos i temorosos quan els seus fills comencen a créixer. Els seus pensaments són alarmistes per cada cosa que els podria anar malament, dels perills físics a problemes socials, trastorns i pertorbacions emocionals. Imaginen tots els perills que els amenacen en el món, i intenten protegir-los perquè creixin sans i feliços.
Els pares creuen fer el millor per a la cura dels seus fills, però quan demanen que siguin perfectes i no tinguin defectes, la seva ansietat per no fallar “com a pares” pot interferir per aconseguir el seu objectiu, aconseguir una educació eficient per als seus fills.
Els pares temorosos ansiosos i / o culpables no raonen lògicament, són menys hàbils que els pares tranquils i que actuen amb responsabilitat per poder resoldre problemes. Ells tenen més dificultats per prendre decisions importants relacionades amb els seus fills, estan tan ocupats tractant de defugir futures catàstrofes que no gaudeixen veient com els seus fills es desenvolupen i creixen. Els pares angoixats solen ser pares molt protectors. Per salvaguardar els seus fills d’incomoditats, els neguen experiències que els ajudarien a créixer i a ser independents.
Podem parlar d’aquestes 4 causes:
-La creença que no hem de traumatitzar als nostres fills i que hem de donar-los tot el que necessiten d’una manera incondicional: amor, atenció, cures, etc …
-La pèrdua d’autoritat en la relació pare-fills i ambigüitat en el paper de pares. Es confon l’autoritat amb autoritarisme i es tornen “amics” dels seus fills.
-Vivim en un món cada vegada més reforçat per la immediatesa i en el “No esforç” per aconseguir les coses.
-Exigències perfeccionistes, ho hem de fer “super bé” com a pares. Hem de ser pares perfectes i tenir fills perfectes.
Com a pares és convenient treballar-nos la por i la culpa, dues emocions disfuncionals que ens ataquen silenciosament i que van calant posant en dubte les nostres pròpies habilitats. Ambdues són invalidants no ens deixen veure amb claredat. Quan sobreprotegeixes al teu fill, encara que t’enganyes pensant que és el millor per a ell en realitat qui parla i et controla és la “por o la culpa” : a fer-ho malament, a què pateixi, a què s’equivoqui ..
Ser pares, en realitat, és una responsabilitat important, però és possible ser pares sense estar constantment espantats. Els pares podem aprendre a estar interessats i compromesos més que, a estar ansiosos, espantats o culpables. En altres paraules, podeu aprendre a comportar-se de manera que us porti a ser pares més efectius fomentant el diàleg, l’autonomia, el sentit de responsabilitat, la presa de decisions, establint normes i limiti clars, i sobretot transmetent la idea de “confio amb tu, tu pots, intenta-ho “
