Els nostres fills es comuniquen amb nosaltres a través de les seves emocions que sovint es tradueixen en conductes, maneres d’expressar-se.
A través de l’expressió emocional s’observen els intents de cada persona per a establir, mantenir, canviar o finalitzar una relació amb l’entorn. Les emocions serveixen preferentment per a regular les relacions entre persones i tenir un bon maneig de les emocions ens fa més competents per afrontar el obstacles de la nostra vida quotidiana.

Les reaccions emocionals que tenim els pares els fan avançar en la comprensió de les normes i de la valoració que mereix el seu comportament. I aquesta valoració és la que generarà a poc a poc tota una gamma de sentiments: orgull, vergonya, enveja, culpa, ràbia, tristesa…

Conèixer el llenguatge de les emocions és una eina imprescindible que cal tenir present en la nostra tasca de pares.

Sovint el moment dels deures i/o tot el referent a les tasques acadèmiques acaba generant un dinàmica negativa dins de l’àmbit familiar.

Els deures s’han d’entendre com un compromís que el vostre fill ha d’adquirir, però sense necessitar el vostre suport i orientació constant. Es a dir, no hem de seure al seu costat.

Fer els deures amb ells genera dependència i si a més el nostre fill/a té dificultats reforça la idea de què no és capaç de fer-los sol.

La relació pares-fills i amb això la comunicació s’ha escolaritzat. Ens trobem davant una generació de pares amb més estudis que generacions passades i per tant, indirectament, s’ha creat la obligació d’haver de participar d’aquest moment. L’escola, els deures, les notes acaba sent el principal nucli de comunicació.

La relació amb els nostres fills/es va més enllà de tot el que té a veure amb l’escola i els deures. Està clar que som els pares i en tant els hem d’acompanyar, però implicar-se a fer els deures no pot significar “fer” els deures dels vostres fills. Heu d’assumir el paper d’entrenadors per tal d’organitzar i assessorar amb l’objectiu de millorar el seu rendiment.

Per això és necessari dotar-se de les eines necessàries que us permeti afrontar aquest moment amb total tranquil·litat i serenitat.

Normalment la majoria de les persones sentim certa resistència cap a les normes que ens imposen, és a dir aquelles que es decideixen sense tenir en compte la nostra opinió.

Quan participem activament en una decisió o en una norma ens sentim més motivats a complir-la. Així doncs, els adults hem de guiar aquest procés i tractar d’arribar a acords justos per a nosaltres i per als nens/es. I això NO ÉS EL MATEIX que deixar al nen/a imposar la seva voluntat, però les normes es poden discutir i consensuar.

No posar límits per no entrar en conflicte al final es paga car

Quan parlem de posar límits als fills, establir normes, podem dir que hi ha molts aspectes que sovint es barregen. És necessari posar-los? Hi pot haver una criança sense ells? Quines conseqüències hi ha darrera de tot això?

No hem d’oblidar, que quan naixem ho fem dins d’una societat que implícitament es regeix per determinades normatives, creences i valors i aquests es transmeten de moltes maneres.

El dia a dia de l’educació d’un fill es passen molts moments, alguns molt bons i d’altres que et treuen de “polleguera” però tots són necessaris per aprendre i créixer.

Els extrems no són bons. Conviure amb un ambient d’excessives normes i límits deixa poc marge per al desenvolupament de la seva autonomia i llibertat personal i al contrari créixer en un ambient on poden fer tot el que vulguin sense conseqüències dels seus actes, sense saber què està bé i què no també té afectes poc desitjables

Saber com transmetre les normes i els límits de manera clara i sense cridar requereix, també, d’un autocontrol per part de nosaltres mateixos, ja que a part de pares som persones, un bon assessorament en això ens pot ajudar a millorar la interacció amb els nostres fills i a transmetre d’una manera més tranquil·la i sana els límits.

Sigues tolerant amb tu mateix i amb els teus fills. Ser  pare pot estar carregat de frustracions. La majoria de les vegades, els fills ens interfereixen en els nostres plans ¿vol dir això que els pares hem de sentir-nos enfadats, ressentits o deprimits, davant d’aquestes constants frustracions?.

Encara que pugueu escollir alterar-se amb vosaltres mateixos quan us sentiu frustrats, també teniu altres alternatives. La frustració és més un esdeveniment que un sentiment. Una frustració és qualsevol obstacle que se situa entre tu i la teva meta. I per tant, és com veus aquest obstacle el que determinarà els teus sentiments quan estiguis bloquejat en la consecució dels teus objectius. Així doncs, és possible, que com a pares us sentiu enrabiats més que desil·lusionats i enfadats quan us confronteu amb la frustració.

Tots els éssers humans experimenten alguna frustració cada dia, és natural que els obstacles interfereixin els nostres plans i objectius. Com hem dit abans, no és la presència de la frustració el que ens trasbalsa, sinó la nostra actitud cap a ella. Les persones que tenen B.T.F (Baixa Tolerància a la Frustració), consideren qualsevol impediment o obstacle en el seu camí, com espantós i horrible, per això sovint es pertorben. Aquestes persones estan tan ocupades intentant que les coses segueixin el seu camí, que es trastornen fins al punt de ser incapaços d’enfrontar-se amb la situació actual.

La B.T.F està relacionat amb el catastrofisme i les exigències. Quan un està frustrat el que més desitja és que no hi hagi aquesta frustració, i com més es queixi i lamenti, menys aconseguirà el seu objectiu, es tornarà menys tolerant a les frustracions i se sentirà més angoixat.

Així doncs, els nostres fills sovint tenen grans problemes per aprendre a combatre les frustracions, doncs encara que existeixin diferencies temperamentals, ells no han nascut amb l’habilitat per a tolerar la incomoditat i per tant és un aprenentatge. Com a pares podeu ser força útils als vostres fills ajudant-los a aprendre augmentar la seva tolerància davant les frustracions i malestar, per això i per a poder ajudar a tolerar la frustració en els nostres fills, primer hem d’aprendre a tolerar les nostres pròpies frustracions. És important observar-nos per a prendre a gestionar-nos a nosaltres mateixos.

Adquirir unes bones habilitats comunicatives és fonamental per a millorar la nostra qualitat de vida, expressar les nostres emocions, pensaments i/o solucionar els problemes.

La comunicació dels fills és en part el reflex de qui són els pares, per això els pares som els responsables de definir l’estil comunicatiu a la família essent el principal model  a seguir per als nostres fills.

Cal ser coherents amb la nostra manera de comunicar-nos i el que exigiu als vostres fills. Si un pare crida contínuament i té una comunicació agressiva  només podem esperar dues reaccions dels nostres fills: que es comuniquin de la mateixa manera i/o bé que s’inhibeixin, és a dir, que adoptin una comunicació passiva.

Quan la persona no compta amb habilitats per a comunicar-se, es pot sentir frustrada, aïllada i amb poques possibilitats de rebre ajuda o d’integrar-se a un grup.

És important, doncs, entendre la comunicació assertiva, com una eina que permet el coneixement entre les persones i millora la relació entre pares i fills.

Cada un de nosaltres il·lumina la seva pròpia vida i crea la seva pròpia mesura de felicitat. Els nens i els adults poden aprendre a il·luminar les seves vides així:

• Responsabilitzant-se de què nosaltres som els que creem els nostres propis sentiments.
• Escollint crear sentiments apropiats, en lloc d’inapropiats
• Tenint moltes fonts de satisfacció en un moment donat, de manera que si una no va bé, en tenim d’altres per escollir.

Cadascú de nosaltres té el poder d’il·luminar les seves vides, generant la nostra pròpia felicitat i satisfacció. Per tant no hem de dependre dels altres per tenir sentiments de satisfacció i benestar. Tot i que les interaccions amb els altres poden ser agradables, no són necessàries per a la felicitat, ja que dins de cadascú de nosaltres hi ha la única corrent necessària per il·luminar les nostres vides i mantenir la llum encesa.

Les emocions càlides i felices que segurament has experimentat a l’imaginar gent que il·lumina la teva vida, no van venir d’aquesta gent, sinó que tu vas crear aquests sentiments positius, de la mateixa manera que crees pensaments negatius quan avalues situacions i persones de manera negativa. Per tant, tu tens el poder d’il·luminar la teva pròpia vida i d’ensenyar als teus fills a il·luminar la seva sent responsable dels teus propis sentiments i escollint veure les situacions i a la gent més racionalment.

Així doncs, abans de poder ensenyar als teus fills com crear la seva pròpia felicitat de manera que puguin il·luminar les seves pròpies vides és millor que aprenguis a fer-ho tu mateix per tal d’aprendre a pensar d’una manera més productiva i funcional.

Com a pares tenim els nostres propis temors i ansietats per la manera d’avaluar la realitat. Podem escollir sentir menys por i treballar per canviar les creences sobre el món.

Davant el pensament “estaria destrossat si no aconseguís ser un pare perfecte", és important recordar que no hi ha pares perfectes. Tot i que no és desitjable cometre errors, és una part inevitable de ser pare i de ser humà.

En lloc de pensar  “Els meus fills han d’estar sempre segurs", recorda que tots els nens experimenten alguna vegada perills i situacions desagradables i que són importants per al seu creixement i desenvolupament, així aprenen a afrontar-los i a acceptar-los.

En lloc de pensar “Si alguna cosa és perillosa, em preocuparé constantment", recorda que ningú pot prevenir-se d’alguna cosa preocupant-se. Fes el que puguis per afrontar el perill, i després oblida’t d’ell.

En comptes de dir “Seria terrible perdre l’amor i l’aprovació dels meus fills i de les altres persones", accepta la realitat que ningú aconsegueix ser estimat i aprovat en tot moment, i que no hi ha res terrible en això.

Més que creure “He de preocupar dels meus fills si vull ser un bon pare", pensa que seràs millor pare si et preocupes per ells però sense tenir por.

Treballant per combatre les teves pròpies pors crees un ambient emocionalment positiu per a tu mateix, aconsegueixes potenciar al màxim les teves expectatives de ser “el millor pare" que puguis ser i estàs augmentant també la certesa que els teus fills puguin combatre amb eficàcia els teus propis errors.