PSICOLOGIA INFANTIL I JUVENIL - Montse Busquets

PSICOLOGIA INFANTIL I JUVENIL

L’àrea d’intervenció infatil i juvenil es centra en la prevenció, avaluació, diagnòstic i tractament de les alteracions de la personalitat i problemes psicoemocionals que interfereixen en el procés de desenvolupament dels infants, adolescent i joves.

El model d’intervenció és un model estructurat basat amb la psicoteràpia que s’adapta a les necessitats de cada pacient.

Què tractem

1- TRASTORNS DE LA CONDUCTA

Els trastorns de conducta són un conjunt de comportaments, de formes d’actuació diverses, que no sempre són entitats clíniques definides, que tenen com a elements comuns: molestar als altres i/o trencar les normes socials acceptades (Rodríguez Sacristán 1987).

Algunes de les conductes que es donen en aquest tipus de trastorn (agressivitat, oposició, desobediència i desafiament) es troben sovint en la població infantil i juvenil com a part del seu desenvolupament. Per això podem dir, que no resulta estrany trobar conductes desafiants o d'oposició al llarg d'un cicle evolutiu “normal" de qualsevol infant i en la majoria dels casos, si no hi ha factors de risc afegits, la pròpia educació dels pares i altres agents socialitzadors com l'escola, solen reconduir aquestes manifestacions cap a conductes més normalitzades.
No obstant això, hi ha un grup de nens/es en els que aquesta conducta és perseverant en el temps i presenta una magnitud o freqüència que no es correspon amb el que és esperat per la seva edat o cultura. És, llavors, quan podem estar davant d'un trastorn clínic.

Les alteracions en la conducta i/o comportament, sovint apareixen associades a altres trastorns (TDAH, Trastorn oposicionista desafiant, retard mental) o com a senyals d’alarma en trastorns d’aprenentatge, depressió infantil, i/o ansietat.

Per això és important fer un bon anàlisi, detectar les causes de les conductes disruptives i realitzar una intervenció precoç.

TDAH

TRASTRON PER DÈFICIT D’ATENCIÓ I HIPERACTIVITAT (TDAH)

El Trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat és un trastorn d’origen neurobiologic que interfereix en la conducta i capacitat d’adquisició dels aprenentatges dels nens/es que ho pateixen.

És a partir del 6/7 anys quan es pot realitzar un diagnòstic definitiu. En etapes anteriors, si bé ja s’hi poden observar algunes senyals d’alarma pròpies del TDAH, cal tenir en compte que alguns d’aquests símptomes es consideren evolutivament normals en el desenvolupament dels infants.
El TDAH pot anar associat a trastorns d’aprenentatge i/o de conducta.
És per això que per a poder-ne determinar el diagnòstic cal realitzar una bona exploració de l’infant tant a nivell psicològic com psicopedagògic així com recollir tota la informació pertinent de l’àmbit familiar, acadèmic i social.

Principals símptomes:

Dèficit d’atenció:

  • No acaba les tasques que comença
  • És desordenat/da
  • Li costa concentrar-se
  • Sembla que no escolti quan li parlen
  • Sembla que somiï despert
  • Li costa organitzar-se
  • Evita les tasques que suposen esforç
  • Solen perdre moltes coses
  • Dificultat en planificar tasques
  • Es distreuen amb qualsevol cosa
  • S’obliden d’anotar els deures a l’agenda
  • No entreguen els deures i/o treballs el dia que toca
  • La presentació de la feina és descuidada (s’obliden del nom, data, títol, no respecta els marges etc.)
  • A l’aula passa desapercebut i/o se’ls considera com a alumnes poc intel·ligents i ganduls.

Impulsivitat:

  • Actuen sense pensar
  • Els hi costa esperar el torn
  • Solen interrompre jocs o converses
  • Desitjo-actuo
  • Responen de manera precipitada
  • Poca consciència del risc
  • Baixa tolerància a la frustració

Hiperactivitat Motora:

  • Moviments constant de mans i peus
  • S’aixeca constantment
  • Li costa jugar amb activitats tranquil•les
  • Parla molt, no calla
  • Sembla que porti un motor

Quan predomina la conducta impulsiva i hiperactiva sovint s’observen conductes disruptives i manifestacions d’agressivitat tant a l’aula com en l’àmbit familiar. En aquests moments és molt important que tant la família com l’escola demani ajuda professional.
D’acord amb el tipus de simptomatologia, el “Manual de diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales (DSM-V)”, es diferencien 3 tipus de trastorns dins del TDAH:

1. Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat subtipus predominant intent.
2. Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat subtipus predominant Hiperactiu- impulsiu
3. Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat subtipus combinat.

INTERVENCIÓ

El TDAH requereix d’un intervenció psicoemocional, psicoeducativa i farmacològica.

Intervenció psicoemocional: per tal de proporcionar estratègies que permetin ajudar als infants i adolescents a desenvolupar la seva capacitat d’autocontrol, gestionar i controlar les emocions disfuncionals i entrenar les habilitats socials. Intervenció psicoeducativa: Cal realitzar una reeducació psicopedagògica per a estimular les àrees cognitives afectades (atenció, concentració..) així com proporcionar les estratègies necessàries (entrenament en autoinstruccions, hàbits d’estudi etc.) que els permeti afrontar els aprenentatges acadèmics.

Intervenció farmacològica: si es considera oportú i per prescripció mèdica

TND

TRASTORN NEGATIVISTA DESAFIANT (TND)

La característica essencial del Trastorn Oposicionista Desafiant és un patró recurrent de comportament negativista, desafiant, desobedient i hostil, dirigit a les figures d’autoritat.

S’observen conductes com:

  • Explosions de ràbia incontrolables
  • Discussió amb els adults i/o els seus iguals Conductes de desafiament envers l'autoritat Negar-se a complir les demandes o normes imposades pels adults
  • Realitzar actes que molesten a les altres persones
  • Acusar als altres dels seus propis errors Es senten fàcilment molestat pels altres
  • Presenten molt poca consciencia emocional, els costa reconèixer els seus propis sentiments
  • Es mostren poc empàtics amb els sentiments dels altres.

Tots aquests comportaments apareixen amb més freqüència del que s’espera en subjectes d’edat i nivell de desenvolupament similar i produeixen un deteriorament significatiu de l’activitat acadèmica i social (baix rendiment acadèmic, expulsions constants tant a l’escola com en activitats extraescolars, càstigs recurrents, rebuig social).

La conducta d'oposició pot prendre diferents formes, des de la passivitat extrema (no obeir sistemàticament mostrant-se passiu o inactiu) a les seves formes més extremes, és a dir, verbalitzacions negatives, insults, hostilitat o resistència física amb agressivitat cap a les figures d'autoritat, ja siguin els propis pares, mestres o educadors. Aquests símptomes tendeixen a aparèixer davant d’aquelles persones aquí el nen/a coneix bé.

La conducta desafiant i d'oposició primarenca sol ser persistent i pot anar associada a diferents tipus de patologia infantil i adolescent. En l'adolescència i posterior vida adulta, el nen/a amb antecedents negativistes o d’oposició és un clar candidat a desenvolupar un trastorn de la personalitat antisocial si no aconseguim regular abans aquestes manifestacions.

El Trastorn Oposicionista Desafiant es considera un dels problemes de conducta clínics més seriosos en nens/es. Per això es recomana realitzar un diagnòstic precoç i du a terme un tractament rigorós i eficaç tant amb l’infant en qüestió com amb els adults (pares i mestres) per tal que s’adquireixin les destresses necessàries per a gestionar aquests tipus de comportaments.

TRASTORN DISOCIAL

TRASTORN DISOCIAL

És la manera en com es pot manifestar el Trastorn Oposicionista Desafiant (TOD) quan s’arriba a l’adolescència. Tot i que pot donar-se una evolució des del TOD en la infància cap a un trastorn disocial a l'adolescència, tots dos trastorns es consideren independents tot i que hi ha entre ells un evident solapament i una relació evolutiva i jeràrquica.

La característica essencial d’aquest trastorn és un patró de comportament persisitent i repetitiu en el qual es violen els drets bàsics dels altres o importants normes socials adequades a l’edat del subjecte. En aquest cas es poden observar conductes del tipus:

  • Comportament amenaçador o intimidatori
  • Ús d’armes que poden causar danys físics
  • Ser cruel amb les persones i animals
  • Iniciar baralles físiques amb freqüència
  • Violació de les normes socialment establertes
  • Consum de substàncies tòxiques

2- ANSIETAT A LA INFÀNCIA I L’ADOLESCÈNCIA

Les respostes d’ansietat són reaccions defensives davant del perill que l’ésser humà adopta com a resposta adaptativa i protectora.

L’ansietat és una resposta de por intensa, preocupació i/o inquietud que expressa respostes fisiològiques (sudoració, palpitacions, respiració accelerada), cognitives (preocupació, inseguretat, sensació d’incapacitat…) i conductuals (conductes d’evitació, moviments descontrolats, paralització motora..)

A la infància hi podem trobar trastorns d’ansietat associats a: l’ansietat per separació, pors i fòbies (a l’escola, als animals, a la foscor, a cometre errors, al rebuig etc..).

Els factors que poden influir en el desenvolupament d’un trastorn d’ansietat poden ser tant biològics, genètics, socials com familiars.

Les persones més pròximes al nen/a tenen un paper important en la prevenció dels trastorns relacionats amb l’ansietat. Els pares i educadors poden disminuir l’impacte de les situacions o esdeveniments vitals estressants que viu l’infant i poden educar-lo per a potenciar els seus recursos personals promovent noves experiències i fomentant hàbits de vida saludables.

Al trastorn d’ansietat hi podem trobar aspectes associats com la por i la timidesa excessiva que ens poden servir, també com a indicadors d’alerta.

LES PORS

Les pors infantils varien segons el nen/a i les situacions que viu, però generalment les pors són universals. Comencen al voltant del primer any de vida, i es presenten amb més incidència entre els 4 i 6 anys.

Els nens/es comencen a tenir por a les persones estranyes, objectes rars, sorolls forts, foscor, i després a la mort, als monstres, als lladres etc…. Una de les pors més habituals en els més petits és la separació dels seus pares, que seria la por a l’abandonament.

Si el vostre fill/a pateix alguna por és molt important que se li transmeti tranquil·litat i seguretat. Un bon assessorament en aquests casos us pot aportar les eines necessàries per a fer front a la situació i evitar, que el que és evolutiva ment normal es converteixi en un problema major.

Les pors més generals segons l’etapa evolutiva poden ser:

Primera infancia

Els diferents estadis del desenvolupament van acompanyats d’algun tipus de por. És a partir dels 6 mesos quan poden començar a experimentar algun tipus de por: a les alçades, als estranys o altres. Aquestes primeres pors tenen un component maduratiu en el desenvolupament dels infants associat al seu grau de maduresa.

En aquesta etapa també sorgeix l’ansietat de separació.

Entre 1 i 2’5 anys s’intensifica la por a la separació dels pares augmentant la por als estranys. Aquestes pors solen desaparèixer a mesura que el nen/a creix, no obstant en alguns casos pot perdurar fins l’adolescència i l’etapa adulta com a tret de personalitat i adquirint forma de timidesa.

En aquesta etapa, comencen a aparèixer les primeres pors relacionades amb els animals i als sorolls forts com podria ser el soroll dels trons.

Etapa preescolar (2,5-6 anys)

En aquesta etapa s’inicia una evolució de les pors infantils la qual cosa va lligada al desenvolupament cognitiu de l’infant. En aquest moment ja poden entrar en escena els estímuls imaginaris, els monstres, la foscor, els fantasmes etc. També pot aparèixer la por cap als animals la qual pot perdurar fins a l’edat adulta.

Dels 6 als 11 anys

En aquesta etapa les pors seran més realistes i no tant d’éssers imaginaris i del món fantàstic.

A qui poden aparèixer pors relacionades amb danys físics (accidents), als metges, a la sang, a les injeccions etc.

Poden aparèixer altres pors com la por al fracàs escolar, por al rebuig, por a la critica etc. I la por a la separació dels pares davant de situacions hostils entre els progenitors.

Preadolescència

A aquesta etapa disminueixen les pors als animals i a estímuls concrets, comença aparèixer pors relacionades amb la preocupació per la crítica, el fracàs, el rebuig per part dels iguals. També apareixen les pors derivades del canvi de la pròpia imatge corporal.

Adolescència

Es mantenen les pors de l’etapa anterior, però sorgeixen amb més força les relacionades amb les relacions interpersonals, el rendiment personal, els èxits acadèmics, el reconeixements dels altres…

Disminueixen les pors relacionades amb el perill i la mort.

L’adolescència es una etapa de ruptura entre la barrera protectora de la família i la necessitat de buscar la pròpia identitat, aspecte que també pot ocasionar angoixa i malestar.

LA TIMIDESA

Sovint la timidesa no és més que una reacció de la persona a un seguit d’interpretacions cognitives que generen por i ansietat. Por al rebuig, por a equivocar-se, emoció que pot ser reconeixem més com a vergonya.

Si bé es cert que es pot pensar que la timidesa és un tret de la personalitat, també l’hem de veure com un aprenentatge que es va reforçant de manera negativa i que amb el temps pot generar altres patologies associades al trastorn d’ansietat.

El nen tímid sol ser una persona tranquil·la, callada, temorosa, prudent amb tendència a evitar situacions incòmodes i/o considerades de perill, no s’identifica com una persona que causi problemes i per tant tampoc es considera que pugui necessitar ajuda professional.

Cal explorar si aquest aspecte interfereix al desenvolupament social, personal i acadèmic de l’infant i/o adolesSovint la timidesa no és més que una reacció de la persona a un seguit d’interpretacions cognitives que generen por i ansietat. Por al rebuig, por a equivocar-se, emoció que pot ser reconeixem més com a vergonya.Si bé es cert que es pot pensar que la timidesa és un tret de la personalitat, també l’hem de veure com un aprenentatge que es va reforçant de manera negativa i que amb el temps pot generar altres patologies associades al trastorn d’ansietat. El nen tímid sol ser una persona tranquil·la, callada, temorosa, prudent amb tendència a evitar situacions incòmodes i/o considerades de perill, no s’identifica com una persona que causi problemes i per tant tampoc es considera que pugui necessitar ajuda professional.Cal explorar si aquest aspecte interfereix al desenvolupament social, personal i acadèmic de l’infant i/o adolescent, i si és així, du a terme un treball psicològic individual i d’assessorament a la família i a l’escola per a adquirir les eines necessàries que permetin afrontar les seves pors.Símptomes d’alertacent, i si és així, du a terme un treball psicològic individual i d’assessorament a la família i a l’escola per a adquirir les eines necessàries que permetin afrontar les seves pors.

Símptomes d’alerta

  • Falta d’habilitats socials.
  • Dificultats a l’hora de relacionar-se amb els seus iguals o els adults
  • Presència de pors irracionals
  • Tendència a evitar
  • Poca autoacceptació i baixa autoestima

3-DEPRESSIÓ A LA INFÀNCIA I A L’ADOLESCÈNCIA

La simptomatologia depressiva pot venir determinada per la interacció de diferents factors tant biològics, genètics, socials i familiars.

Un estat d’ànim baix en els infants i adolescents pot manifestar-se a través de múltiples símptomes que poden emmascarar una disfunció en el seu desenvolupament psicoemocional.

Cal realitzar una bona exploració de tots aquests factors per a poder determinar l’origen de la inestabilitat emocional que presenta el nostre fill/a.

Símptomes d’alerta:

  • Canvis sobtats en l’estat d’ànim (passa del bon humor al mal humor amb facilitat)
  • Irritabilitat (s’enfada fàcilment)
  • Hipersensibilitats (plora amb facilitat)Amb freqüència realitza atribucions negatives sobre ell/a mateix/a (sóc inútil, no serveixo per a res, mai em sort res bé).
  • Expressa desitjos de mort
  • Temptatives de suïcidiManifesta conductes agressives (es baralla sovint, no té respecte a l’autoritat etc.)
  • Presenta alteracions en el son (dificultats per a conciliar el son, li costa despertar-se al matí)
  • S’observen canvis en el rendiment escolar (dificultats d’atenció, disminueix l’esforç habitual per a fer les tasques, pèrdua d’interès)
  • Deteriorament de les relacions interpersonals (es mostra menys simpàtic, disminueix la participació en els diferents grups socials, deteriorament de la relació amb els altres)
  • Somatitzacions físiques (mal de panxa, mal de cap)
  • Pèrdua de l’energia habitual (es mostra més cansat/da, no mostra interès per a realitzar activitats)Disminució de la gana

4- TRASTORN OBSSESSIU COMPULSIU

El Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) és un trastorn que es caracteritza per pensaments, impulsos o imatges persistents (obsessions) i comportaments o actes repetitius (compulsions) que sovint es realitzen com a resposta a una obsessió.

  • Les obsessions: són representades per idees, pensaments, impulsos o imatges persistents intrusives i sense sentit. La persona intenta ignorar, suprimir o neutralitzar les obsessions amb algun altre pensament o acció.
  • Les compulsions: són comportaments repetitius que apareixen decidits i intencionals com a resposta a una obsessió. El comportament es dirigeix a neutralitzar o preveure algun esdeveniment desastrós. (rentar-se les mans, comptar, comprovar, cridar l’atenció..)

Aquestes obsessions i/o compulsions causen malestar i interfereixen en el desenvolupament, adaptació i funcionament dels infants. Sovint el TOC afecta a les relacions familiars i al rendiment escolar.

Cal tenir en compte que és freqüents trobar la presència de rituals obsessius normals a la infància. Per això es considera important realitzar una bona exploració per a poder determinar l’origen de la simptomatologia presentada i realitzar una intervenció precoç tant a nivell individual amb el nen/a com amb la seva família.

Per a una millor atenció i considerant la gravetat del símptomes la INTERVENCIÓ en aquests casos i per tal de fer un bon acompanyament a l’infant/adolescent i a la família es realitza a DOMICILI, treballant d’aquesta manera en el seu context natural.

5- CONTROL D’ESFÍNTERS

El control d’esfínters és un procés d’aprenentatge del hàbits de fer pipi i caca i que va associat a un procés de maduració nerviosa. Per això, tot i que les edats són orientatives, cal tenir en compte el procés maduratiu de l’infant.

Cap als 18 mesos l’infant ja pot anticipar la sensació de pipi i identificar que se sent mullat, però és a partir dels 2 anys quan comencen a tenir percepció del desig de fer pipi i caca, primer de dia i més endavant de nit. La majoria dels nens/es aconsegueixen el control diürn entre els 2 i 3 anys i sobre els 5 anys el control nocturn.

El control dels esfínters es un moment del desenvolupament dels nostres fills que requereix d’un ambient tranquil i relaxat.

No existeix una edat exacta per a retirar el bolquer, hem de tenir en compte la maduresa biològica i psicològica del nen/a, però si ho fem correctament en el temps, el que fem és estimular les funcions cerebrals, amb la qual cosa l’infant exercirà més el sistema nerviós.

Els trastorns associats a la falta de control del esfínters son l’enuresi (control del pipi) i l’encopresi (control de la caca). Tot i que solen desaparèixer de manera espontània, és un tema que no s’ha d’ignorar. És necessari una valoració exhaustiva tant a nivell mèdic com psicològic per a determinar-ne les causes i sobretot no ridiculitzar ni castigar al nen/a.

ENURESI

L’enuresi és la realització no voluntària d’orina durant el dia i/o durant la nit, més enllà dels 4 o 5 anys, etapa en la qual el nen/a ja està preparat.

Principals factors:

  • Problema físic. Primer element que cal descartar.
  • Introducció de l’hàbit més tard de l’etapa recomanada.
  • Factors psicològics. Elements que poden interferir emocionalment a l’infant com el naixement d’un germà, procés de separació dels pares ….
  • Factors hereditaris
  • Cicle del son molt profund
  • Pot anar associat a altres trastorns o malestars emocionals.

ENCOPRESI

L’encopresi consisteix en què l’infant fa caca de manera repetida o involuntària, en llocs que no són adequats, a un edat en la qual s’espera que ja hi hagi un control, és a dir més enllà dels 4 o 5 anys.

Principals factors:

  • Un mal hàbit d’aprenentatge. Exigir el control abans d’hora o massa tard.
  • Estrenyiment crònic
  • Pot anar associat a altres trastorns o malestars emocionals

6- DIFICULTATS RELACIONALS. HABILITATS SOCIALS

Les Habilitats Socials es refereixen a la manera que tenim les persones d’interaccionar i relacionar-nos amb els altres.

Aquestes habilitats estan formades per una ampli ventall d’idees, sentiments, creences i valors que són fruit de l’aprenentatge i l’experiència i que incideixen en les actituds i conductes que tenim les persones a l’hora d’interaccionar amb els altres.

Les habilitats socials són imprescindibles perquè els nens/es s’adaptin a l’entorn en el qual viuen, habilitats que més endavant els permetran desenvolupar-se en el món social.

Saber-se desenvolupar socialment i entendre la relació amb els altres és necessari per a tenir una vida emocionalment sana.

Els nens/es amb poques Habilitats Socials:

  • Tenen dificultats per a expressar desitjos i opinions
  • Manifesten problemes d'autoestima
  • Es mostren tímids. Dificultats per a relacionar-se amb els altres
  • Poden mostrar dificultats acadèmiques per por a preguntar
  • Mostren malestar emocional

Un treball basat amb les Habilitats Socials permet desenvolupar les capacitats necessàries per afrontar amb èxit les relacions amb els altres i millorar l’autoestima dels nens/es.

7- ASSETJAMENT ESCOLAR.BULLYING

En tota relació és normal que apareguin conflictes com a contraposició d’interessos, i quan aquestes situacions es donen no són dolentes en si mateixes si se saben gestionar bé.

És important diferenciar entre els conceptes de: violència escolar i abús escolar. En el primer cas els episodis de violència són esporàdics, mentre que quan parlem d’abús escolar la victimització es produeix durant un període de temps prolongat, la intensitat és diària i es caracteritza a per la desigualtat de forces entre l’abusador i la víctima.

Anomenem assetjament entre escolars a les conductes de maltractament i victimització entre iguals. Es tracta d’una violència que es va instal·lant a poc a poc, basada en insults, amenaces i/o missatges, ja sigui amb el mòbil, el correu electrònic, a l’agenda, a la taula, a la pissarra de classe o qualsevol altre mitjà.

Es realitza de manera molt subtil, amagant-la dels adults. És com una persecució física i/o psicològica que realitza un alumne/a contra una altre alumne/a, víctima de repetits atacs.

Aquestes accions repetides, negatives i intencionades situen a la víctima en una posició de la qual difícilment pot sortir-ne tota sola, ja que els seus efectes provoquen un descens de l’autoestima, estats d’ansietat i fins i tot quadres depressius.

No es tracta de conductes organitzades, en les quals es busca la confrontació, ni actes de vandalisme i violència que es poden manifestar en l’entorn escolar, sinó que es porten a terme dins de les relacions observables de l’escola o IES, amagades gairebé sempre dels adults, però conegudes per la resta de companys.

TIPUS D’ASSETJAMENT ENTRE IGUALS

Podem parlar de diferents tipus de maltractament, sovint n’apareixen varis de manera simultània.

FÍSIC: pegar, pessigar, amenaçar amb arma, amagar objectes, trencar objectius, trencar coses, robar pertinences, empènyer.

VERBAL: burlar-se públicament i en solitari, fer córrer rumors, posar malnoms, parlar malament.

PSICOLÒGIC: afectar l’autoestima de l’individu i fomentar la sensació de por.

RELACIONAL o SOCIAL: rebutjar, ignorar, humiliar, excloure contínuament.

ACTIUS: quan hi ha violència en l’acció.

PASSIUS: quan hi ha omissió d’afecte i d’atenció a la persona, gest d’indiferència, quan no es fa res per evitar el patiment de l’altre.

CARACTERÍSTIQUES DELS SEUS PROTAGONISTES

Quan es donen les relacions de maltractament apareixen rols molt ben definits: l’Agressor, la Víctima i el Grup Classe (espectadors).

L'AGRESSOR

L’agressor pot actuar sol o amb grup. Acostuma a ser una persona a qui li agrada manar i manipular als altres. Mostra obertament actituds violentes, té poc autocontrol emocional, és molt hàbil socialment i en alguns casos, ell també ha estat víctima de maltractaments, tant físics com emocionals per part de seu entorn.
Generalment els agressors saben que poden obtenir èxit i poder amb la seva actitud. Són desconfiats, perquè no ho han après a fer-ho amb ells mateixos, no tenen sentit de la norma.

Malgrat que aquestes característiques acostumen a ser habituals i poden semblar tòpiques, també hi ha casos en què l’agressor no té aquest perfil. Un bon alumne també pot convertir-se en agressor, en tot cas, la clau del comportament està en fer mal per sentir-se bé.

En ocasions no són plenament conscients de què estan fent tan de mal. Poden pensar únicament que s’estan divertint.

Quan l’agressor és un noi acostuma a utilitzar estratègies on es fa ús de la força: cops, pallisses etc. Per contra quan l’agressor és una noia el tipus d’assetjament acostuma a ser més psicològic i social: crear xafarderies falses, difamar i sembrar rumors.

Tipus d’agressors:

  • Actiu:es relacionen directament amb la víctima.
  • Indirecte o passiu:dirigeix o indueix a vegades als seus seguidors perquè realitzin actes de violència amb les seves víctimes.

LA VÍCTIMA

És qui rep els atacs, sovint es troba aïllat, és més aviat poc hàbil socialment i de vegades li costa relacionar-se i tenir amics. Acostuma a ser formal, educat i inhibit, i és per això que l’agressor es fixa en ell com a presa fàcil. Els resultats d’aquestes relacions d’assetjament provoquen una disminució de l’autoestima i un estat permanent d'ansietat i angoixa. Una persona intel•ligent i amb recursos personals també es pot convertir en víctima, però li resultarà més fàcil sortir d’aquest rol.

Tipus de Víctima:

  • Activa i proactiva:solen ser alumnes amb dificultats de concentració i atenció, i tendeixen a comportar-se de manera irritant, la qual cosa serveix a l’agressor per excusar el seu comportament agressiu.
  • Passiva:és el més freqüent. Són insegurs. Es mostren callats davant l’agressió. No responen ni a l’atac ni a l’insult.

ELS COMPANYS DE CLASSE (ESPECTADORS)

  1. Els espectadors: no volen prendre posició. La seva actitud és “això que passa no és el meu problema”, intenten ser neutrals, de vegades per por “no sigui que si m’hi oposo acabi com ell/a”.
  2. Els partidaris: no prenen part activa però recolzen l’agressor, mostrant la seva conformitat i un cert grau de suport amb la situació provocada.
  3. Els seguidors: no comencen l’agressió, però en prenen part activa i col•laboren donant algun cop, puntada de peu, insults, o bé se’n riuen. Diríem que reforcen l’actitud de l’agressor.
  4. Els defensors passius: no els agrada aquesta situació i pensen que caldria ajudar a la víctima, però no ho fan ni saben com fer-ho.
  5. Els defensors actius: no els agrada l’agressió i ajuden a la víctima o almenys ho intenten.

La víctima acostuma a tenir poc recolzament, més aviat pot donar-se el cas que els companys s’hi afegeixen i amplifiquen el procés. Això s’explica perquè d’una banda, pensen que si estan al costat o ajuden a la víctima poden acabar com ell/a i per l’altra, perquè creuen que mentre ataquen a l’altre ells estan fora de perill.

SENYALS D’ALERTA

  • Fracàs escolar i/o baixada en el rendiment acadèmic.
  • Nivells alts d’ansietat
  • Baix estat d’ànim
  • Somatitzacions (mals de cap, mals de panxa…)
  • Fobia a l’escola. Apareixen estratègies d’evitació.
  • Apareixen conductes regressives (fer-se pipi)
  • Pateixen malsons
  • Dificultats per a conciliar el son
  • Pèrdua de la gana

ACTUACIÓ I INTERVENCIÓ

La intervenció en situacions d’assetjament escolar s’ha de du a terme en diferents àmbits: a nivell individual (víctima i agressor) a nivell d’aula (grup classe) i amb les famílies.

A nivell d’ intervenció clínica i individual cal du a terme un treball basat en l’educació emocional, resolució de conflictes i habilitats socials. L’objectiu és aportar estratègies perquè tant la víctima com l’agressor adquireixin el recursos necessaris que els facin conscients de les seves conductes, dels efectes que produeixen en els altres i assumeixen habilitats per afrontar i gestionar els conflictes.

8- AUTOESTIMA – AUTOACCEPTACIÓ

L’acceptació d’un mateix és molt important ja que aquest és el motor per a tenir una vida plena i saludable.

Durant el desenvolupament de l'infant solen aparèixer moltes alteracions de la conducta que són normals i formen part del seu procés de creixement. Però, en ocasions, apareixen conductes que es van alimentant de manera negativa i s’esdevenen un problema.

La baixa autoestima i/o la no autoacceptació es manifesta a través de diferents comportaments i/o sentiments com la timidesa, la por, l’angoixa, la tristesa, la inseguretat, l’excessiva dependència de l’adult i la tendència a no realitzar alguna activitat acadèmica, esportiva o social per por al fracàs i/o al rebuig així com mentir i culpar als altres dels seus errors i mostrar conductes agressives.

Un nen/a amb bona autoacceptació de si mateix mostra desig de superació, afronta reptes, es responsabilitza dels seus actes, mostra confiança en si mateix i les seves capacitats i estableix interaccions positives amb els altres.

És molt important detectar els símptomes i valorar la percepció que el nen/a té de les seves vivències i experiències en relació als diferents àmbits: acadèmic, social, familiar i sobre la imatge que té de si mateix.

Intervenir el més aviat possible farà que com a pares pugueu ajudar als vostres fills a desenvolupar un bon concepte d'ells mateixos.

9- ADDICCIÓ A LES NOVES TECNOLOGIES

La progressiva incorporació de les noves tecnologies a les diferents activitats productives de creació i lleure, així com l’expansió de les xarxes de comunicacions a tots els àmbits de la vida ciutadana, constitueixen dos fenòmens que visualitzen els canvis que està experimentant la nostra societat.

Aquestes noves tecnologies han obert un camp d’amplíssimes possibilitats a tots els nivells, la majoria positives, però també han suposat uns riscos. El problema no es centra en la tecnologia sinó en l’ús que en fem les persones i sobretot la població infantil i juvenil.

L’addicció a les noves tecnologies es caracteritza per un conjunt de conductes de tipus obsessives que inicialment poden resultar agradables però amb el temps s’esdevenen incontrolables per al subjecte. Igual que passa amb altres addiccions el noi/a acaba realitzant la conducta per a reduir el nivell d’ansietat que li produeix el fet de no realitzar-la.

En aquest cas no estaríem parlant d’una addicció física sinó de caràcter psicològic.

Símptomes d’alerta

  • Fracàs escolar.
  • L’ús de les noves tecnologies passa a ser el centre prioritari de la persona, s’abandonen aquelles activitats que abans eren gratificants per al noi/a.
  • S’observa un aïllament tant social com familiar.
  • Es produeix una desorganització en les rutines del son i l’alimentació.
  • S’estableix una comunicació agressiva. Discuteix amb facilitat.
  • Tendència a mentir per justificar i/o tapar les seves conductes.

Els joves més susceptibles a desenvolupar una addicció d’aquest tipus són:

  • Joves que mantenen poca comunicació amb les figures de referència (pares).
  • Baixa autoestima, tendència a fugir d’un món adult que els resulta hostil, refugi en les noves tecnologies.
  • No acceptació de la pròpia imatge corporal.
  • Nois/es tímids amb poques habilitats socials i dificultats per a relacionar-se.