L’àrea d’intervenció en infants i adolescents es centra en la prevenció, avaluació, diagnòstic i tractament de les alteracions de la personalitat i problemes psicoemocionals que interfereixen en el procés de desenvolupament dels infants, adolescent i joves.
El model d’intervenció és un model estructurat basat amb la psicoteràpia que s’adapta a les necessitats de cada pacient.
Els trastorns de conducta són un conjunt de comportaments, de formes d’actuació diverses, que no sempre són entitats clíniques definides, que tenen com a elements comuns: molestar als altres i/o trencar les normes socials acceptades (Rodríguez Sacristán 1987).
Algunes de les conductes que es donen en aquest tipus de trastorn (agressivitat, oposició, desobediència i desafiament) es troben sovint en la població infantil i juvenil com a part del seu desenvolupament. Per això podem dir, que no resulta estrany trobar conductes desafiants o d'oposició al llarg d'un cicle evolutiu “normal" de qualsevol infant i en la majoria dels casos, si no hi ha factors de risc afegits, la pròpia educació dels pares i altres agents socialitzadors com l'escola, solen reconduir aquestes manifestacions cap a conductes més normalitzades.
No obstant això, hi ha un grup de nens/es en els que aquesta conducta és perseverant en el temps i presenta una magnitud o freqüència que no es correspon amb el que és esperat per la seva edat o cultura. És, llavors, quan podem estar davant d'un trastorn clínic.
Les alteracions en la conducta i/o comportament, sovint apareixen associades a altres trastorns (TDAH, Trastorn oposicionista desafiant, retard mental) o com a senyals d’alarma en trastorns d’aprenentatge, depressió infantil, i/o ansietat.
Per això és important fer un bon anàlisi, detectar les causes de les conductes disruptives i realitzar una intervenció precoç.
El Trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat és un trastorn d’origen neurobiologic que interfereix en la conducta i capacitat d’adquisició dels aprenentatges dels nens/es que ho pateixen.
Es a partir de los 6/7 años cuando se puede realizar un diagnóstico definitivo. En etapas anteriores, si bien ya se pueden observar algunas señales de alarma propias del TDAH, debe tenerse en cuenta que algunos de estos síntomas se consideran evolutivamente normales en el desarrollo de los niños.
El TDAH puede ir asociado a trastornos de aprendizaje y/o conducta.
Es por ello que para poder determinar su diagnóstico es necesario realizar una buena exploración del niño tanto a nivel psicológico como psicopedagógico así como recoger toda la información pertinente del ámbito familiar, académico y social.
Déficit de atención:
Impulsividad:
Hiperactividad Motora:
Quan predomina la conducta impulsiva i hiperactiva sovint s’observen conductes disruptives i manifestacions d’agressivitat tant a l’aula com en l’àmbit familiar. En aquests moments és molt important que tant la família com l’escola demani ajuda professional.
De acuerdo con el tipo de sintomatología, el “Manual de diagnóstico y estadístico de los trastornos mentales (DSM-V)”, se diferencian 3 tipos de trastornos dentro del TDAH:
El TDAH requereix d’un intervenció psicoemocional, psicoeducativa i farmacològica.
Intervenció psicoemocional: per tal de proporcionar estratègies que permetin ajudar als infants i adolescents a desenvolupar la seva capacitat d’autocontrol, gestionar i controlar les emocions disfuncionals i entrenar les habilitats socials. Intervenció psicoeducativa: Cal realitzar una reeducació psicopedagògica per a estimular les àrees cognitives afectades (atenció, concentració..) així com proporcionar les estratègies necessàries (entrenament en autoinstruccions, hàbits d’estudi etc.) que els permeti afrontar els aprenentatges acadèmics.
Intervenció farmacològica: si es considera oportú i per prescripció mèdica
La característica essencial del Trastorn Oposicionista Desafiant és un patró recurrent de comportament negativista, desafiant, desobedient i hostil, dirigit a les figures d’autoritat.
S’observen conductes com:
Tots aquests comportaments apareixen amb més freqüència del que s’espera en subjectes d’edat i nivell de desenvolupament similar i produeixen un deteriorament significatiu de l’activitat acadèmica i social (baix rendiment acadèmic, expulsions constants tant a l’escola com en activitats extraescolars, càstigs recurrents, rebuig social).
La conducta d'oposició pot prendre diferents formes, des de la passivitat extrema (no obeir sistemàticament mostrant-se passiu o inactiu) a les seves formes més extremes, és a dir, verbalitzacions negatives, insults, hostilitat o resistència física amb agressivitat cap a les figures d'autoritat, ja siguin els propis pares, mestres o educadors. Aquests símptomes tendeixen a aparèixer davant d’aquelles persones aquí el nen/a coneix bé.
La conducta desafiant i d'oposició primarenca sol ser persistent i pot anar associada a diferents tipus de patologia infantil i adolescent. En l'adolescència i posterior vida adulta, el nen/a amb antecedents negativistes o d’oposició és un clar candidat a desenvolupar un trastorn de la personalitat antisocial si no aconseguim regular abans aquestes manifestacions.
El Trastorn Oposicionista Desafiant es considera un dels problemes de conducta clínics més seriosos en nens/es. Per això es recomana realitzar un diagnòstic precoç i du a terme un tractament rigorós i eficaç tant amb l’infant en qüestió com amb els adults (pares i mestres) per tal que s’adquireixin les destresses necessàries per a gestionar aquests tipus de comportaments.
És la manera en com es pot manifestar el Trastorn Oposicionista Desafiant (TOD) quan s’arriba a l’adolescència. Tot i que pot donar-se una evolució des del TOD en la infància cap a un trastorn disocial a l'adolescència, tots dos trastorns es consideren independents tot i que hi ha entre ells un evident solapament i una relació evolutiva i jeràrquica.
La característica essencial d’aquest trastorn és un patró de comportament persisitent i repetitiu en el qual es violen els drets bàsics dels altres o importants normes socials adequades a l’edat del subjecte. En aquest cas es poden observar conductes del tipus:
Les respostes d’ansietat són reaccions defensives davant del perill que l’ésser humà adopta com a resposta adaptativa i protectora.
L’ansietat és una resposta de por intensa, preocupació i/o inquietud que expressa respostes fisiològiques (sudoració, palpitacions, respiració accelerada), cognitives (preocupació, inseguretat, sensació d’incapacitat…) i conductuals (conductes d’evitació, moviments descontrolats, paralització motora..)
A la infància hi podem trobar trastorns d’ansietat associats a: l’ansietat per separació, pors i fòbies (a l’escola, als animals, a la foscor, a cometre errors, al rebuig etc..).
Els factors que poden influir en el desenvolupament d’un trastorn d’ansietat poden ser tant biològics, genètics, socials com familiars.
Les persones més pròximes al nen/a tenen un paper important en la prevenció dels trastorns relacionats amb l’ansietat. Els pares i educadors poden disminuir l’impacte de les situacions o esdeveniments vitals estressants que viu l’infant i poden educar-lo per a potenciar els seus recursos personals promovent noves experiències i fomentant hàbits de vida saludables.
Al trastorn d’ansietat hi podem trobar aspectes associats com la por i la timidesa excessiva que ens poden servir, també com a indicadors d’alerta.
Les pors infantils varien segons el nen/a i les situacions que viu, però generalment les pors són universals. Comencen al voltant del primer any de vida, i es presenten amb més incidència entre els 4 i 6 anys.
Els nens/es comencen a tenir por a les persones estranyes, objectes rars, sorolls forts, foscor, i després a la mort, als monstres, als lladres etc…. Una de les pors més habituals en els més petits és la separació dels seus pares, que seria la por a l’abandonament.
Si el vostre fill/a pateix alguna por és molt important que se li transmeti tranquil·litat i seguretat. Un bon assessorament en aquests casos us pot aportar les eines necessàries per a fer front a la situació i evitar, que el que és evolutiva ment normal es converteixi en un problema major.
Les pors més generals segons l’etapa evolutiva poden ser:
Primera infancia
Els diferents estadis del desenvolupament van acompanyats d’algun tipus de por. És a partir dels 6 mesos quan poden començar a experimentar algun tipus de por: a les alçades, als estranys o altres. Aquestes primeres pors tenen un component maduratiu en el desenvolupament dels infants associat al seu grau de maduresa.
En aquesta etapa també sorgeix l’ansietat de separació.
Entre 1 i 2’5 anys s’intensifica la por a la separació dels pares augmentant la por als estranys. Aquestes pors solen desaparèixer a mesura que el nen/a creix, no obstant en alguns casos pot perdurar fins l’adolescència i l’etapa adulta com a tret de personalitat i adquirint forma de timidesa.
En aquesta etapa, comencen a aparèixer les primeres pors relacionades amb els animals i als sorolls forts com podria ser el soroll dels trons.
Etapa preescolar (2,5-6 anys)
En aquesta etapa s’inicia una evolució de les pors infantils la qual cosa va lligada al desenvolupament cognitiu de l’infant. En aquest moment ja poden entrar en escena els estímuls imaginaris, els monstres, la foscor, els fantasmes etc. També pot aparèixer la por cap als animals la qual pot perdurar fins a l’edat adulta.
Dels 6 als 11 anys
En aquesta etapa les pors seran més realistes i no tant d’éssers imaginaris i del món fantàstic.
A qui poden aparèixer pors relacionades amb danys físics (accidents), als metges, a la sang, a les injeccions etc.
Poden aparèixer altres pors com la por al fracàs escolar, por al rebuig, por a la critica etc. I la por a la separació dels pares davant de situacions hostils entre els progenitors.
Preadolescència
A aquesta etapa disminueixen les pors als animals i a estímuls concrets, comença aparèixer pors relacionades amb la preocupació per la crítica, el fracàs, el rebuig per part dels iguals. També apareixen les pors derivades del canvi de la pròpia imatge corporal.
Adolescència
Es mantenen les pors de l’etapa anterior, però sorgeixen amb més força les relacionades amb les relacions interpersonals, el rendiment personal, els èxits acadèmics, el reconeixements dels altres…
Disminueixen les pors relacionades amb el perill i la mort.
L’adolescència es una etapa de ruptura entre la barrera protectora de la família i la necessitat de buscar la pròpia identitat, aspecte que també pot ocasionar angoixa i malestar.
Sovint la timidesa no és més que una reacció de la persona a un seguit d’interpretacions cognitives que generen por i ansietat. Por al rebuig, por a equivocar-se, emoció que pot ser reconeixem més com a vergonya.
Si bé es cert que es pot pensar que la timidesa és un tret de la personalitat, també l’hem de veure com un aprenentatge que es va reforçant de manera negativa i que amb el temps pot generar altres patologies associades al trastorn d’ansietat.
El nen tímid sol ser una persona tranquil·la, callada, temorosa, prudent amb tendència a evitar situacions incòmodes i/o considerades de perill, no s’identifica com una persona que causi problemes i per tant tampoc es considera que pugui necessitar ajuda professional.
Cal explorar si aquest aspecte interfereix al desenvolupament social, personal i acadèmic de l’infant i/o adolesSovint la timidesa no és més que una reacció de la persona a un seguit d’interpretacions cognitives que generen por i ansietat. Por al rebuig, por a equivocar-se, emoció que pot ser reconeixem més com a vergonya.Si bé es cert que es pot pensar que la timidesa és un tret de la personalitat, també l’hem de veure com un aprenentatge que es va reforçant de manera negativa i que amb el temps pot generar altres patologies associades al trastorn d’ansietat. El nen tímid sol ser una persona tranquil·la, callada, temorosa, prudent amb tendència a evitar situacions incòmodes i/o considerades de perill, no s’identifica com una persona que causi problemes i per tant tampoc es considera que pugui necessitar ajuda professional.Cal explorar si aquest aspecte interfereix al desenvolupament social, personal i acadèmic de l’infant i/o adolescent, i si és així, du a terme un treball psicològic individual i d’assessorament a la família i a l’escola per a adquirir les eines necessàries que permetin afrontar les seves pors.Símptomes d’alertacent, i si és així, du a terme un treball psicològic individual i d’assessorament a la família i a l’escola per a adquirir les eines necessàries que permetin afrontar les seves pors.
Símptomes d’alerta
La sintomatología depresiva puede venir determinada por la interacción de diferentes factores tanto biológicos, genéticos, sociales y familiares.
Un estat d’ànim baix en els infants i adolescents pot manifestar-se a través de múltiples símptomes que poden emmascarar una disfunció en el seu desenvolupament psicoemocional.
Cal realitzar una bona exploració de tots aquests factors per a poder determinar l’origen de la inestabilitat emocional que presenta el nostre fill/a.
Símptomes d’alerta:
El Trastorno Obsesivo Compulsivo (TOC) es un trastorno que se caracteriza por pensamientos, impulsos o imágenes persistentes (obsesiones) y comportamientos o actos repetitivos (compulsiones) que a menudo se realizan como respuesta a una obsesión.
Aquestes obsessions i/o compulsions causen malestar i interfereixen en el desenvolupament, adaptació i funcionament dels infants. Sovint el TOC afecta a les relacions familiars i al rendiment escolar.
Cal tenir en compte que és freqüents trobar la presència de rituals obsessius normals a la infància. Per això es considera important realitzar una bona exploració per a poder determinar l’origen de la simptomatologia presentada i realitzar una intervenció precoç tant a nivell individual amb el nen/a com amb la seva família.
Per a una millor atenció i considerant la gravetat del símptomes la INTERVENCIÓ en aquests casos i per tal de fer un bon acompanyament a l’infant/adolescent i a la família es realitza a DOMICILI, treballant d’aquesta manera en el seu context natural.
El control d’esfínters és un procés d’aprenentatge del hàbits de fer pipi i caca i que va associat a un procés de maduració nerviosa. Per això, tot i que les edats són orientatives, cal tenir en compte el procés maduratiu de l’infant.
Cap als 18 mesos l’infant ja pot anticipar la sensació de pipi i identificar que se sent mullat, però és a partir dels 2 anys quan comencen a tenir percepció del desig de fer pipi i caca, primer de dia i més endavant de nit. La majoria dels nens/es aconsegueixen el control diürn entre els 2 i 3 anys i sobre els 5 anys el control nocturn.
El control dels esfínters es un moment del desenvolupament dels nostres fills que requereix d’un ambient tranquil i relaxat.
No existeix una edat exacta per a retirar el bolquer, hem de tenir en compte la maduresa biològica i psicològica del nen/a, però si ho fem correctament en el temps, el que fem és estimular les funcions cerebrals, amb la qual cosa l’infant exercirà més el sistema nerviós.
Els trastorns associats a la falta de control del esfínters son l’enuresi (control del pipi) i l’encopresi (control de la caca). Tot i que solen desaparèixer de manera espontània, és un tema que no s’ha d’ignorar. És necessari una valoració exhaustiva tant a nivell mèdic com psicològic per a determinar-ne les causes i sobretot no ridiculitzar ni castigar al nen/a.
L’enuresi és la realització no voluntària d’orina durant el dia i/o durant la nit, més enllà dels 4 o 5 anys, etapa en la qual el nen/a ja està preparat.
Principales factores:
L’encopresi consisteix en què l’infant fa caca de manera repetida o involuntària, en llocs que no són adequats, a un edat en la qual s’espera que ja hi hagi un control, és a dir més enllà dels 4 o 5 anys.
Principales factores:
Les Habilitats Socials es refereixen a la manera que tenim les persones d’interaccionar i relacionar-nos amb els altres.
Aquestes habilitats estan formades per una ampli ventall d’idees, sentiments, creences i valors que són fruit de l’aprenentatge i l’experiència i que incideixen en les actituds i conductes que tenim les persones a l’hora d’interaccionar amb els altres.
Les habilitats socials són imprescindibles perquè els nens/es s’adaptin a l’entorn en el qual viuen, habilitats que més endavant els permetran desenvolupar-se en el món social.
Saber-se desenvolupar socialment i entendre la relació amb els altres és necessari per a tenir una vida emocionalment sana.
Els nens/es amb poques Habilitats Socials:
Un treball basat amb les Habilitats Socials permet desenvolupar les capacitats necessàries per afrontar amb èxit les relacions amb els altres i millorar l’autoestima dels nens/es.
En tota relació és normal que apareguin conflictes com a contraposició d’interessos, i quan aquestes situacions es donen no són dolentes en si mateixes si se saben gestionar bé.
És important diferenciar entre els conceptes de: violència escolar i abús escolar. En el primer cas els episodis de violència són esporàdics, mentre que quan parlem d’abús escolar la victimització es produeix durant un període de temps prolongat, la intensitat és diària i es caracteritza a per la desigualtat de forces entre l’abusador i la víctima.
Anomenem assetjament entre escolars a les conductes de maltractament i victimització entre iguals. Es tracta d’una violència que es va instal·lant a poc a poc, basada en insults, amenaces i/o missatges, ja sigui amb el mòbil, el correu electrònic, a l’agenda, a la taula, a la pissarra de classe o qualsevol altre mitjà.
Es realitza de manera molt subtil, amagant-la dels adults. És com una persecució física i/o psicològica que realitza un alumne/a contra una altre alumne/a, víctima de repetits atacs.
Aquestes accions repetides, negatives i intencionades situen a la víctima en una posició de la qual difícilment pot sortir-ne tota sola, ja que els seus efectes provoquen un descens de l’autoestima, estats d’ansietat i fins i tot quadres depressius.
No es tracta de conductes organitzades, en les quals es busca la confrontació, ni actes de vandalisme i violència que es poden manifestar en l’entorn escolar, sinó que es porten a terme dins de les relacions observables de l’escola o IES, amagades gairebé sempre dels adults, però conegudes per la resta de companys.
TIPUS D’ASSETJAMENT ENTRE IGUALS
Podem parlar de diferents tipus de maltractament, sovint n’apareixen varis de manera simultània.
FÍSIC: pegar, pessigar, amenaçar amb arma, amagar objectes, trencar objectius, trencar coses, robar pertinences, empènyer.
VERBAL: burlar-se públicament i en solitari, fer córrer rumors, posar malnoms, parlar malament.
PSICOLÒGIC: afectar l’autoestima de l’individu i fomentar la sensació de por.
RELACIONAL o SOCIAL: rebutjar, ignorar, humiliar, excloure contínuament.
ACTIUS: quan hi ha violència en l’acció.
PASSIUS: quan hi ha omissió d’afecte i d’atenció a la persona, gest d’indiferència, quan no es fa res per evitar el patiment de l’altre.
CARACTERÍSTIQUES DELS SEUS PROTAGONISTES
Quan es donen les relacions de maltractament apareixen rols molt ben definits: l’Agressor, la Víctima i el Grup Classe (espectadors).
L'AGRESSOR
L’agressor pot actuar sol o amb grup. Acostuma a ser una persona a qui li agrada manar i manipular als altres. Mostra obertament actituds violentes, té poc autocontrol emocional, és molt hàbil socialment i en alguns casos, ell també ha estat víctima de maltractaments, tant físics com emocionals per part de seu entorn.
Generalment els agressors saben que poden obtenir èxit i poder amb la seva actitud. Són desconfiats, perquè no ho han après a fer-ho amb ells mateixos, no tenen sentit de la norma.
Malgrat que aquestes característiques acostumen a ser habituals i poden semblar tòpiques, també hi ha casos en què l’agressor no té aquest perfil. Un bon alumne també pot convertir-se en agressor, en tot cas, la clau del comportament està en fer mal per sentir-se bé.
En ocasions no són plenament conscients de què estan fent tan de mal. Poden pensar únicament que s’estan divertint.
Quan l’agressor és un noi acostuma a utilitzar estratègies on es fa ús de la força: cops, pallisses etc. Per contra quan l’agressor és una noia el tipus d’assetjament acostuma a ser més psicològic i social: crear xafarderies falses, difamar i sembrar rumors.
Tipus d’agressors:
LA VÍCTIMA
És qui rep els atacs, sovint es troba aïllat, és més aviat poc hàbil socialment i de vegades li costa relacionar-se i tenir amics. Acostuma a ser formal, educat i inhibit, i és per això que l’agressor es fixa en ell com a presa fàcil. Els resultats d’aquestes relacions d’assetjament provoquen una disminució de l’autoestima i un estat permanent d'ansietat i angoixa. Una persona intel•ligent i amb recursos personals també es pot convertir en víctima, però li resultarà més fàcil sortir d’aquest rol.
Tipus de Víctima:
ELS COMPANYS DE CLASSE (ESPECTADORS)
La víctima acostuma a tenir poc recolzament, més aviat pot donar-se el cas que els companys s’hi afegeixen i amplifiquen el procés. Això s’explica perquè d’una banda, pensen que si estan al costat o ajuden a la víctima poden acabar com ell/a i per l’altra, perquè creuen que mentre ataquen a l’altre ells estan fora de perill.
SENYALS D’ALERTA
ACTUACIÓN E INTERVENCIÓN
La intervenció en situacions d’assetjament escolar s’ha de du a terme en diferents àmbits: a nivell individual (víctima i agressor) a nivell d’aula (grup classe) i amb les famílies.
A nivell d’ intervenció clínica i individual cal du a terme un treball basat en l’educació emocional, resolució de conflictes i habilitats socials. L’objectiu és aportar estratègies perquè tant la víctima com l’agressor adquireixin el recursos necessaris que els facin conscients de les seves conductes, dels efectes que produeixen en els altres i assumeixen habilitats per afrontar i gestionar els conflictes.
L’acceptació d’un mateix és molt important ja que aquest és el motor per a tenir una vida plena i saludable.
Durant el desenvolupament de l'infant solen aparèixer moltes alteracions de la conducta que són normals i formen part del seu procés de creixement. Però, en ocasions, apareixen conductes que es van alimentant de manera negativa i s’esdevenen un problema.
La baixa autoestima i/o la no autoacceptació es manifesta a través de diferents comportaments i/o sentiments com la timidesa, la por, l’angoixa, la tristesa, la inseguretat, l’excessiva dependència de l’adult i la tendència a no realitzar alguna activitat acadèmica, esportiva o social per por al fracàs i/o al rebuig així com mentir i culpar als altres dels seus errors i mostrar conductes agressives.
Un nen/a amb bona autoacceptació de si mateix mostra desig de superació, afronta reptes, es responsabilitza dels seus actes, mostra confiança en si mateix i les seves capacitats i estableix interaccions positives amb els altres.
És molt important detectar els símptomes i valorar la percepció que el nen/a té de les seves vivències i experiències en relació als diferents àmbits: acadèmic, social, familiar i sobre la imatge que té de si mateix.
Intervenir lo antes posible hará que como padres podáis ayudar a vuestros hijos a desarrollar un buen concepto de ellos mismos.
La progressiva incorporació de les noves tecnologies a les diferents activitats productives de creació i lleure, així com l’expansió de les xarxes de comunicacions a tots els àmbits de la vida ciutadana, constitueixen dos fenòmens que visualitzen els canvis que està experimentant la nostra societat.
Aquestes noves tecnologies han obert un camp d’amplíssimes possibilitats a tots els nivells, la majoria positives, però també han suposat uns riscos. El problema no es centra en la tecnologia sinó en l’ús que en fem les persones i sobretot la població infantil i juvenil.
L’addicció a les noves tecnologies es caracteritza per un conjunt de conductes de tipus obsessives que inicialment poden resultar agradables però amb el temps s’esdevenen incontrolables per al subjecte. Igual que passa amb altres addiccions el noi/a acaba realitzant la conducta per a reduir el nivell d’ansietat que li produeix el fet de no realitzar-la.
En aquest cas no estaríem parlant d’una addicció física sinó de caràcter psicològic.
Símptomes d’alerta
Els joves més susceptibles a desenvolupar una addicció d’aquest tipus són:
