Un dels canvis més emocionants que viuen els nostres fills / es és l’inici del curs escolar.
L’entrada a P3, el pas a primària, el pas a secundària …. Aquests canvis suposen una important transició en les seves vides. Sobretot, per als més petits de la casa i per nosaltres mateixos, els pares, que també ho podem viure amb cert nerviosisme.
Recordo l’inici de P4 del meu fill Max. Va coincidir amb la tornada a l’escola després del confinament.
En Max va poder viure el confinament en un entorn tranquil fora de Barcelona, amb els seus pares i avis. 6 mesos després vam tornar a Barcelona, amb molta il·lusió i ganes d’anar a l’escola, veure a la seva mestra i als seus companys.
La primera setmana va anar de meravella, la qual cosa ens va semblar fantàstic, que fàcil i quines ganes tenia en Max de tornar a la rutina. Però …. “No és or tot el que llueix”
L’adaptació és un procés individual que cada nen/a i nosaltres mateixos vivim de manera diferent. L’adaptació no té un temps fix, pot ser que a l’inici ens sembli fàcil, però de sobte fem un pas enrere i tornem a la casella 0, hi ha un retrocés, “però si els primers dies havia anat bé?” No us preocupeu això és totalment normal.
Després de 3 setmanes de començar el cole, per en Max, allò que li semblava tan divertit, doncs ja no ho era. Als matins li costava més despertar-se, ja no ho feia amb la mateixa alegria i l’entrada a l’escola li va començar a costar, tot i que després s’ho passava molt bé.
Tenia moltes ganes d’anar a l’escola, però després d’unes setmanes va començar a adonar-se que era millor quedar-se a casa amb els papes i jugar amb les seves joguines.
Penseu que per a alguns infants els primers dies els poden semblar una experiència divertida i emocionant, ja que els agrada explorar i conèixer coses noves i ens aquests infants els hi pot atreure la idea de quedar-se a l’escola sense problemes, inicialment. Però per a altres tot allò que és nou els espanta, prefereixen allò que coneixen, així que l’entrada a l’escola des del primer dia pot ser realment incòmoda.
Tot això dependrà de les característiques de personalitat i temperament dels nostres fills/es. Alguns són més inhibits i altres més explosius, cadascú viu aquest procés de manera diferent, conèixer-los i saber com s’enfronten al món és important per entendre les seves reaccions en aquest procés d’adaptació.
– Siguin més inhibits o més explosius quan arriba aquest moment que no volen separar-se de nosaltres és important que ens carreguem de PACIÈNCIA i actuem amb seguretat. La nostra actitud és important per transmetre’ls tranquil·litat.
– Quan ploren, criden o s’agafen, és important no utilitzar un llenguatge culpabilitzador. Del tipus: “vinga no em facis això ara que he d’anar a treballar”, “si aquests dies ho havies fet bé”, “mira ” x “com no plora i la seva mama/papa ja han marxat”.
– És important acompanyar de la millor manera, amb tranquil·litat i serenor les emocions i expressions dels nostres infants. Sense ignorar, sense retreure i sense renyar. Per a molts és la primera vegada que se separen dels seus pares i és inevitable que sentin malestar.
– Anticipa’t i explica amb què es trobaran, perquè puguin fer-se una idea del que passarà quan arribem a l’escola.
– Cal validar les seves emocions: “entenc que estiguis trist/enfadat, perquè tu et quedes a l’escola i la mama va a treballar”, “sé que preferiries anar a casa”, “és normal que et sentis així…”
– És important que no els arrenquin dels nostres braços sense el nostre permís.
– No marxeu sense dir-li res, això els fa sentir més insegurs. Encara que plori és important dir-li que marxem i que després tornarem. Els més petits fins que no comproven que és així, poden viure-ho com un abandonament, inicialment. Amb el temps se n’adonen que la mama o el papa se’n van, però després tornen.
– Sobretot normalitzeu aquest procés, transmetre calma, seguretat i tranquil·litat si nosaltres també ens angoixem els estem enviant un missatge de què aquest lloc on els deixem és perillós!!. La nostra actitud és molt important per a acompanyar-los en aquest procés.
