La teràpia infantil consisteix en una varietat de tècniques i procediments orientats a generar el benestar emocional i social de l'infant. És una eina que ajuda als infants que experimenten dificultats amb les seves emocions i problemes de comportament, per tal que adquireixin habilitatsde gestió. Els ajudem a reconèixer i expressar les seves emocions, a el·laborar els seus problemes i a trobar alternatives més saludables.
Cada infant és únic i té la seva pròpia personalitat. El nostre treball es centra en comprendre a l'infant i al seu entorn per oferir solucions al seu problema de manera integral i específica.
Tot i que la teràpia infantil està dirigida essencialment als infants, el nostre model de treball inclou el treball familiar per ajudar també a les mares i pares en la criança responsable i respectuosa dels seus fills.
Educar en la gestió de les emocions des de petits, permet desenvolupar competències emocionals als nostres fills, bàsiques per a la vida i el desenvolupament integral de la personalitat.
Sovint els infants no saben posar paraules a allò que els passa i la seva manera d'expressar és a través de la conducta. Entrenar les emocions permet posar paraules al que els passa i estar en millors condicions per afrontar els reptes de la vida.
El control d'esfínters és un procés d'aprenentatge dels hàbits de fer pipi i caca i que va associat a un procés de maduració nerviosa. Per això, encara que les edats són orientatives, cal tenir en compte el procés maduratiu de l'infant.
Cap als 18 mesos l’infant ja pot anticipar la sensació de pipi i identificar que se sent mullat, però és a partir dels 2 anys quan comencen a tenir percepció del desig de fer pipi i caca, primer de dia i més endavant de nit.
La majoria dels infants aconsegueixen el control diürn entre els 2 i 3 anys i sobre els 5 anys el control nocturn.
El control dels esfínters és un moment del desenvolupament dels nostres fills que requereix d'un ambient tranquil i relaxat.
No hi ha una edat exacta per retirar el bolquer, hem de tenir en compte la maduresa biològica i psicològica de l'infant, però si ho fem correctament, el que fem és estimular les funcions cerebrals, amb la qual cosa el nen exercirà més el sistema nerviós.
Els trastorns associats a la manca de control dels esfínters són l'enuresi (control del pipi) i l'encopresi (control de la caca). Encara que solen desaparèixer de manera espontània, és un tema que no s'ha d'ignorar. Cal una valoració exhaustiva tant a nivell mèdic com psicològic per determinar les causes i sobretot no ridiculitzar ni castigar a l’infant.
ENURESI
L'enuresi és la realització no voluntària d'orina durant el dia i/o durant la nit, més enllà dels 4 o 5 anys, etapa en què l’infant ja està preparat.
Principals factors:
• Problema físic. Primer element que cal descartar.
• Introducció de l'hàbit abans de l'etapa recomanada.
• Factors psicològics. Elements que poden interferir emocionalment a l'infant com el naixement d'un germà, procés de separació dels pares ….
• Factors hereditaris.
• Cicle de la son molt profund.
• Pot anar associat a altres trastorns o malestars emocionals.
ENCOPRESI
La encopresi consisteix en què el nen fa caca de manera repetida o involuntària, en llocs que no són adequats, a una edat en què s'espera que ja hi hagi un control, és a dir més enllà dels 4 o 5 anys.
Principals factors:
• Un mal hàbit d'aprenentatge. Exigir el control abans d'hora o massa tard.
• Restrenyiment crònic
• Pot anar associat a altres trastorns o malestars emocionals
Les rebequeries infantils són una expressió emocional que solen aparèixer als 2 o 3 anys. Les rebequeries són una part normal en el desenvolupament dels infants.
Són la forma que tenen els nens petits de mostrar el seu malestar o la seva frustració.
La seva forma va canviant segons l'edat i varien en intensitat i freqüència segons la personalitat de l'infant. Alguns nens tenen rebequeries sovint, i d’altres només les tenen molt de tant en tant.
Com a pares ens deixen desarmats, sense saber com respondre i amb la sensació que el nostre fill/a té un mal comportament, ens desautoritza i desafia, fet que ens preocupa i ens genera molta frustració.
Per això la intervenció va dirigida especialment als pares, per aprendre a gestionar millor aquestes situacions.
Molts dels problemes que els infants tenen mentre dormen estan relacionats amb hàbits irregulars de dormir o amb l'ansietat d'anar-se'n al llit. Problemes persistents a l’hora de dormir poden ser símptomes de dificultats emocionals.
La “ansietat de separació" forma part d'una etapa crucial en el desenvolupament infantil. Per a tots els nens petits, l'hora d'anar a dormir és l'hora de la separació dels pares. Alguns nens fan tot el possible per evitar-ho.
No obstant això, per ajudar a minimitzar aquests tipus comuns de problemes, els pares han d'establir rutines consistents i regular l'hora d'anar a dormir.
Els malsons són relativament comuns durant la infància així com els terrors nocturns, el sonambulisme i el parlar adormit.
Afortunadament, a mesura que l’infant madura, supera els problemes comuns que es generen a l’hora d’anar a dormir, així com els desordres més severs, però, si els problemes persisteixen és important intervenir per establir unes pautes més saludables.
Els trastorns de conducta són un conjunt de comportaments, de formes d'actuació diverses, que no sempre són entitats clíniques definides, que tenen com a elements comuns: molestar a altres i / o trencar les normes socials acceptades.
Algunes de les conductes que es donen en aquest tipus de trastorn (agressivitat, oposició, desobediència i desafiament) es troben sovint en la població infantil com a part del seu desenvolupament. Per això podem dir, que no resulta estrany trobar conductes desafiants o d'oposició al llarg d'un cicle evolutiu “normal" de qualsevol infant i en la majoria dels casos, si no hi ha factors de risc afegits, la pròpia educació dels pares i altres agents socialitzadors com l'escola, solen reconduir aquestes manifestacions cap a conductes més normalitzades.
No obstant això, hi ha un grup d’infants en què aquesta conducta és perseverant en el temps i presenta una magnitud o freqüència que no es correspon amb el que és esperat per la seva edat o cultura. És, llavors, quan podem estar davant d'un trastorn clínic.
Les alteracions en la conducta i el comportament, sovint apareixen associades a altres trastorns (TDAH, Trastorn oposicionista desafiant, retard mental) o com a senyals d'alarma en trastorns d'aprenentatge, depressió infantil o ansietat.
Per això és important fer una bon anàlisi, detectar les causes de les conductes disruptives i realitzar una intervenció precoç.
L'acceptació d'un mateix és molt important ja que aquest és el motor per tenir una vida plena i saludable.
La baixa autoestima i la no autoacceptació es manifesta a través de diferents comportaments i sentiments com la timidesa, la por, l'angoixa, la tristesa, la inseguretat, l'excessiva dependència de l'adult i la tendència a no realitzar alguna activitat acadèmica, esportiva o social per por al fracàs o al rebuig així com mentir i culpar als altres dels seus errors i mostrar conductes agressives.
Un infant amb bona autoacceptació de si mateix mostra desig de superació, afronta reptes, es responsabilitza dels seus actes, mostra confiança en si mateix i les seves capacitats i estableix interaccions positives amb els altres.
És molt important detectar els símptomes i valorar la percepció que el nen/a té de les seves vivències i experiències amb relació als diferents àmbits: acadèmic, social, familiar i sobre la imatge que té de si mateix.
Intervenir el més aviat possible farà que com a pares pugueu ajudar als vostres fills a desenvolupar un bon concepte d'ells mateixos.
La por és una emoció normal i en petites dosis és adaptativa, ja que fins i tot ens pot ajudar a ser prudents i fins i tot a sobreviure.
Les pors en els infants vénen i se'n van i canvien a mesura que van creixent. Varien segons l'etapa evolutiva i les situacions que viuen.
Les pors comencen al voltant del primer any de vida i es presenten amb més incidència dels 4 als 6 anys.
Podríem parlar de diferents etapes, tot i que les edats són orientatives i depèn molt de cada nen i del seu estat maduratiu.
Fins als 3 anys més o menys predomina sobretot l'ansietat de separació, és a dir, la por a separar-dels seus pares o adult de referència.
A partir dels 4 fins als 6 anys aproximadament, les pors van lligades a el desenvolupament cognitiu de l'infant, on la imaginació i el món fantàstic prenen protagonisme i per tant entren en escena els monstres, la foscor, els fantasmes, els éssers estranys etc.
A partir dels 6/7 – fins 11/12 anys, les pors seran ja més realistes, també d'acord amb la seva etapa evolutiva. Aquí poden aparèixer les pors relacionades amb la mort, a fer-se mal, accidents, metges, injeccions, experiències vitals. Però també entren en joc altres pors de tipus més social i que pot afectar el seu desenvolupament emocional, l'autoestima i l'autoacceptació. La por a no ser acceptat, la por a la crítica, a cometre errors, a no ser prou bo, a la mort, a la separació dels pares davant d'una discussió.
Prenen més protagonisme les vivències personals de cada infant, poden anticipar molt més a coses que poden passar i per tant això fa que ja puguin preveure i anticipar-se a coses futures.
Encara que la por formi part de el desenvolupament dels infants quan aquesta es viu de forma excessivament intensa o freqüent és quan s'experimenta l'ansietat o el pànic, el nen es bloqueja, interfereix en la realització de les activitats de la vida diària i disminueix la seva autonomia, (constants mal de panxa cada vegada que ha de fer un examen, dificultat per agafar el son, dormir sol etc.) en aquest moment és necessari intervenir per donar-li eines que li permetin gestionar la emocions tant a ells com als pares .
L'ansietat és una resposta de por intensa, preocupació i inquietud que expressa respostes fisiològiques (sudoració, palpitacions, respiració accelerada), cognitives (preocupació, inseguretat, sensació d'incapacitat …) i conductuals (conductes d'evitació, moviments descontrolats, paralització motora ..)
A la infància podem trobar trastorns d'ansietat associats: l'ansietat per separació, pors i fòbies (a l'escola, als animals, a la foscor, a cometre errors, a el rebuig etc ..), perfeccionisme, exesivament exigents en si mateixos i inseguretat.
Les persones més properes a el nen/a tenen un paper important en la prevenció dels trastorns relacionats amb l'ansietat. Els pares i educadors poden disminuir l'impacte de les situacions o esdeveniments vitals estressants que viu el nen i poden educar per potenciar els seus recursos personals promovent noves experiències i fomentant hàbits de vida saludables.
Al trastorn d'ansietat podem trobar aspectes associats com la por i la timidesa excessiva que ens poden servir, també com a indicadors d'alerta.
Sovint la timidesa no és més que una reacció de la persona a una sèrie d'interpretacions cognitives que generen por i ansietat. Por a el rebuig, por a equivocar-se, emoció que pot ser que reconeguem més com a vergonya.
L’infant tímid sol ser una persona callada, temorosa, prudent i amb tendència a evitar situacions incòmodes o considerades de perill, no s'identifica com una persona que causi problemes i per tant tampoc es considera que pugui necessitar ajuda professional.
Cal explorar si aquest aspecte interfereix el desenvolupament social, personal i acadèmic de l'infant i si és així, dur a terme un treball psicològic individual i d'assessorament a la família i a l'escola per adquirir les eines necessàries que permetin afrontar les seves pors.
A vegades podem pensar que ser perfeccionista és una qualitat quan en realitat és una debilitat de la nostra manera de ser. El perfeccionisme està relacionat amb l’ansietat i l’autodesvalorització.
Els infants perfeccionistes sovint s’exigenixen tant que no es permeten cometre cap error. En relaitat tenen molta por a equivocar-se. Això fa que apareguin inseguretats i a l’hora de realizar una tasca inverteixin molt temps per por a no deixar-se res, els costa distinguir entre el que es important i el que no, necessiten tenir tant control de la situación que en realitat es descontrolen, fa que no siguin resolutius, es bloquegin, perdin el temps evitin o be posposin la feina per inseguretat de fer-la malament.
És important donar eines perquè aprenguin a disminuir el seu nivell d’autoexigència i afrontin els seus errors d’una manera més saludable.
La simptomatologia depressiva pot venir determinada per la interacció de diferents factors tant biològics, genètics, socials i familiars.
Un estat d'ànim baix en els infants pot manifestar-se a través de múltiples símptomes que poden emmascarar una disfunció en el seu desenvolupament psicoemocional.
Cal fer una bona exploració de tots aquests factors per poder determinar l'origen de la inestabilitat emocional que presenta el nostre fill/a.
Símptomes d'alerta:
• Canvis bruscos en l'estat d'ànim (passa de el bon humor a el mal humor amb facilitat)
• Irritabilitat (s'enfada fàcilment)
• hipersensibilitats (plora amb facilitat)
• Sovint realitza atribucions negatives sobre ell mateix (sóc inútil, no serveixo per res, mai em sort gens bé).
• Expressa desitjos de mort
• Temptatives de suïcidi
• Manifesta conductes agressives (es baralla sovint, no té respecte a l'autoritat etc.)
• Presenta alteracions en el son (dificultats per conciliar el son, li costa despertar-se al matí)
• S'observen canvis en el rendiment escolar (dificultats d'atenció, disminueix l'esforç habitual per fer les tasques, pèrdua d'interès)
• Deteriorament de les relacions interpersonals (es mostra menys simpàtic, disminueix la participació en els diferents grups socials, deteriorament de la relació amb els altres)
• Somatitzacions físiques (mal de panxa, mal de cap)
• Pèrdua de l'energia habitual (es mostra més cansat / a, no mostra interès per realitzar activitats)
• Disminució de la gana
El Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC) és un trastorn que es caracteritza per pensaments, impulsos o imatges persistents (obsessions) i comportaments o actes repetitius (compulsions) que sovint es realitzen com a resposta a una obsessió.
• Les obsessions: són representades per idees, pensaments, impulsos o imatges persistents intrusives i sense sentit. La persona intenta ignorar, suprimir o neutralitzar les obsessions amb algun altre pensament o acció.
• Les compulsions: són comportaments repetitius que apareixen decidits i intencionals com a resposta a una obsessió. El comportament es dirigeix a neutralitzar o preveure algun esdeveniment desastrós. (Rentar-se les mans, comptar, comprovar, cridar l'atenció ..)
Aquestes obsessions o compulsions causen malestar i interfereixen en el desenvolupament, adaptació i funcionament dels nens. Sovint el TOC afecta les relacions familiars i el rendiment escolar.
Cal tenir en compte que és freqüent trobar la presència de rituals obsessius normals en la infància. Per això es considera important realitzar una bona exploració per poder determinar l'origen de la simptomatologia presentada i realitzar una intervenció precoç tant a nivell individual amb el nen/a com amb la família.
El Trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat és un trastorn d'origen neurobiològic que interfereix en la conducta i capacitat d'adquisició dels aprenentatges dels nens / es que ho pateixen.
És a partir de 6/7 any quan es pot realitzar un diagnòstic definitiu. En etapes anteriors, si bé ja es poden observar alguns senyals d'alarma pròpies del TDAH, cal tenir en compte que alguns d'aquests símptomes es consideren evolutivament normals en el desenvolupament dels infants.
El TDAH pot anar associat a trastorns d'aprenentatge i de conducta. És per això que per poder determinar el diagnòstic cal fer una bona exploració de l'infant tant a nivell psicològic com psicopedagògic així com recollir tota la informació pertinent de l'àmbit familiar, acadèmic i social.
Principals símptomes:
| DÈFICIT D’ATENCIÓ | IMPULSIVITAT | HIPERACTIVITAT MOTORA |
|
-Solen perdre moltes coses Dificultat per planificar tasques -Es distreuen amb qualsevol cosa -S’obliden d'anotar els deures a l'agenda -No lliuren els deures i treballs el dia que toca -La presentació de la feina és descuidada (s'obliden el nom, data, títol, no respecta els marges etc.) -A l'aula passa desapercebut o se'ls considera com a alumnes poc intel·ligents i “vagos”. |
-Actuen sense pensar -Els costa esperar el torn -Solen interrompre jocs o converses -Desitjo-actuo -Responen de manera precipitada -Poca consciència del risc -Baixa tolerància a la frustració |
-Moviments constants de mans i peus -S’aixeca constantment -Li costa jugar amb activitats tranquiles -Parla molt, no calla -Sembla que porti un motor |
Quan predomina la conducta impulsiva i hiperactiva sovint s'observen conductes disruptives i manifestacions d'agressivitat tant a l'aula com en l'àmbit familiar. En aquests moments és molt important que tant la família com l'escola demani ajuda professional.
El TDAH requereix d'un intervenció psicoemocional, psicoeducativa i farmacològica
Intervenció psicoemocional: per proporcionar estratègies que permetin ajudar els nens i adolescents a desenvolupar la seva capacitat d'autocontrol, gestionar i controlar les emocions disfuncionals i entrenar les habilitats socials.
Intervenció psicoeducativa: Cal realitzar una reeducació psicopedagògica per estimular les àrees cognitives afectades (atenció, concentració) així com proporcionar les estratègies necessàries (entrenament en autoinstruccions, hàbits d'estudi etc.) que els permeti afrontar els aprenentatges acadèmics.
Intervenció farmacològica: si es considera oportú i per prescripció mèdica.
Els dispositius tecnològics dominen i estan molt presents a les vides de molts nens i nens, i en conseqüència han alterat de manera significativa la infància.
Establir límits en el temps que els nens petits passen amb les tecnologies i les pantalles és tan important com filtrar el contingut.
La sobre exposició a les activitats digitals està vinculada a una sèrie de problemes com, l'obessitat infantil, trastorns del son i aprenentatge, la capacitat d'atenció i problemes socials.
L'estudi és important i els pares hem d'ensenyar als nostres fills a fer-ho bé.
Més enllà de la intel·ligència, els hàbits d'estudi són essencials per assolir un bon rendiment acadèmic. No obstant això, també és una de les principals batalles que tenim els pares.
Per aquest motiu, és la nostra tasca instaurar una rutina d'estudi a casa, explicar-los la importància d'aquest esforç i motivar-los. En aquests casos la intervenció pot ajudar tant als pares a saber com ajudar-los, com als nens perquè adquireixin habilitats en la gestió i organització del seu temps d'estudi.
Encara que hi hagi diferències temperamentals entre els infants, ells no han nascut amb una habilitat per tolerar la incomoditat, aquesta s'aprèn contínuament.
Tal com els nens van creixent, veuen augmentar les oportunitats de construir la seva pròpia tolerància a la frustració (T.F). Cada vegada que trobin un obstacle en les seves metes, i se'ls animi a treballar contra elles en aquestes situacions, esteu construint la seva Tolerància a la frustració.
Les habilitats per tolerar la frustració es poden aprendre i sovint es necessita per aconseguir metes a llarg termini.
Saber desenvolupar-se socialment i entendre la relació amb els altres és necessari per tenir una vida emocionalment sana.
Les Habilitats Socials és la manera que tenim les persones d'interaccionar i relacionar-se amb els altres i són imprescindibles perquè els nens/es s'adaptin a l' entorn en què viuen, habilitats que més endavant els permetran desenvolupar-se en el món social.
Aquestes habilitats estan formades per un ampli ventall d'idees, sentiments, creences i valors que són fruit de l'aprenentatge i l'experiència i que incideixen en les actituds i conductes que tenim les persones a l'hora d'interaccionar amb els altres.
Els nens/es amb dificultats en les relacions socials:
• Tenen dificultats per expressar desitjos i opinions
• Manifesten problemes d'autoestima
• Es mostren tímids. Dificultats per relacionar-se amb els altres
• Poden mostrar dificultats acadèmiques per por a preguntar
• Mostren malestar emocional
Un treball basat en les habilitats socials permet desenvolupar les capacitats necessàries per afrontar amb èxit les relacions amb els altres i millorar l'autoestima dels nens/es.
