ASSESSORAMENT A PARES

Les emocions són la base per al desenvolupament personal i la interacció amb els altres. Són un motor que tots portem a dins. Les emocions són reaccions inconscients que preparen al nostre cos per a reaccionar davant de qualsevol situació a més de funcionar com a senyals. A través d’elles comuniquem tant sensacions de malestar com de benestar.

Els vostres fills es comuniquen amb vosaltres a través de les seves emocions que sovint es tradueixen en conductes, maneres d’expressar-se.

A través de l’expressió emocional s’observen els intents de cada persona per a establir, mantenir, canviar o finalitzar una relació amb l’entorn. Les emocions serveixen preferentment per a regular les relacions entre persones i Tenir un bon maneig de les emocions ens fa més competents per afrontar el obstacles de la nostra vida quotidiana.

Les reaccions emocionals que teniu els pares els fan avançar en la comprensió de les normes i de la valoració que mereix el seu comportament. I aquesta valoració és la que generarà a poc a poc tota una gamma de sentiments: orgull, vergonya, enveja, culpa.

Gran part del seu coneixement l’adquireixen a partir de captar les situacions i les interaccions emocionals que evoquen en els protagonistes. L’àmbit familiar és un dels contextos en el qual es pot fomentar el desenvolupament de la competència emocional

Els pares sou el primer vincle efectiu que tenen els vostres fills, sou el motor del seu desenvolupament i el model a seguir. És on es donen les primeres interaccions i on es pot entrenar l’Empatia. Fomentar un bon desenvolupament emocional permet viure i compartir emocions positives.

Educar en les emocions és com un pla de pensions, invertiu en el vostre futur com a pares i en el futur dels vostres fills. si els hi doneu una bona base tindran més facilitat per afrontar tots els esdeveniments que vagin succeint al llarg de la vida, és a dir tindran més eines i ho sabran gestionar millor, d’una manera més sana i tranquil.la.

Adquirir unes bones habilitats comunicatives és fonamental per a millorar la nostra qualitat de vida, expressar les nostres emocions, pensaments i/o solucionar els problemes.

La comunicació dels fills és en part el reflex de qui són els pares, per això els pares sou els responsables de definir l’estil comunicatiu a la família essent el principal model a seguir per als vostres fills.

Cal ser coherents amb la vostra manera de comunicar-vos i el que exigiu als vostres fills. Si un pare crida contínuament i té una comunicació agressiva només podem esperar dues reaccions dels nostres fills: que es comuniquin de la mateixa manera i/o bé que s’inhibeixin, és a dir, que adoptin una comunicació passiva.

Quan la persona no compta amb habilitats per a comunicar-se, es pot sentir frustrada, aïllada i amb poques possibilitats de rebre ajuda o d’integrar-se a un grup.

És important, doncs, entendre la comunicació assertiva, com una eina que permet el coneixement entre les persones i millora la relació entre pares i fills.

Sovint el moment dels deures i/o tot el referent a les tasques acadèmiques acaba generant un dinàmica negativa dins de l’àmbit familiar.

Els deures s’han d’entendre com un compromís que el vostre fill ha d’adquirir, però sense necessitar el vostre suport i orientació constant. Es a dir, no hem de seure al seu costat.

Fer els deures amb ells genera dependència i si a més el nostre fill/a té dificultats reforça la idea de què no és capaç de fer-los sol.

La relació pares-fills i amb això la comunicació s’ha escolaritzat. Ens trobem davant una generació de pares amb més estudis que generacions passades i per tant, indirectament, s’ha creat la obligació d’haver de participar d’aquest moment. L’escola, els deures, les notes acaba sent el principal nucli de comunicació.

La relació amb els nostres fills/es va més enllà de tot el que té a veure amb l’escola i els deures. Està clar que sou els pares dels vostres fills i en tant els heu d’acompanyar, però implicar-se a fer els deures no pot significar fer els deures dels vostres fills. Heu d’assumir el paper d’entrenadors per tal d’organitzar i assessorar amb l’objectiu de millorar el seu rendiment.

Per això és necessari dotar-se de les eines necessàries que us permeti afrontar aquest moment amb total tranquil·litat i serenitat.

El dol és un procés emocional que es desencadena després d’una pèrdua. Aquest no només apareix amb la mort d’una persona estimada sinó que també pot aparèixer davant un procés de separació, un canvi de casa, un canvi d’escola etc.

Acompanyar als infants i adolescents que han perdut un ésser estimat pot resultar un procés difícil de gestionar.

Les reaccions dels infants davant una pèrdua efectiva són similars als sentiments i emocions que experimentem els adults, però la manera en com ho manifesten acostuma a ser més variada, dilatada en el temps i més o menys intensa.

Al llarg d’aquest procés és important aprendre a identificar les reaccions emocionals i conductuals dels infants i/o adolescents encara que no resulti evident el sentiment de pèrdua.

Demanar ajudar i rebre assessorament en un procés de dol ens pot ajudar a entendre als infants i gestionar millor la situació de patiment.

Decidir separar-se no és una situació fàcil sobretot si hi ha fills. Davant d’aquets situació són molts els dubtes que es generen sobretot a l’hora de transmetre la notícia als fills/es.

La forma en què pot reaccionar cada nen/a depèn de l’edat, la personalitat , la capacitat d’adaptació i les circumstàncies concretes del procés de separació i divorci.

Per això, en tot el procés, és molt important tenir en compte les necessitats emocionals dels infants, observar –los, detectar senyals d’alarma i intervenir per a normalitzar la situació.

Rebre un bon assessorament en aquests moments ens pot ajudar a comprendre les reaccions i actituds dels nostres fills i afrontar el procés de divorci d’una manera més sana i tranquil·la.

Els enfrontaments entre germans són normals i naturals. Cal viure’ls com una etapa més del seu creixement.

Normalment les baralles entre germans es produeixen per ximpleries, perquè volen alguna cosa de la qual només n’hi ha una, perquè no es posen d’acord amb el que volen veure a la Tv…
Cal posar ordre i marcar pautes de conducta per a tots 2, 3, 4….

Tot i que aquestes baralles poden ser esgotadores, són normals i formen part d’una etapa passatgera i sobretot són les eines de què disposen els nen/es per a expressar els seus sentiments.

Per tant ho hem de veure com una cosa normal i natural i fins i tot necessària en el procés de socialització dels nens/es.

Cal deixar que ells intentin resoldre els conflictes per a ells mateixos, que negociïn. Ho hem de veure com una altra manera de comunicar-se, d’anar aprenent a gestionar els problemes.

Però que considerem les baralles entre germans com una cosa normal i natural no vol dir que com a pares ens haguem de mostrar indiferents davant d’aquesta situació. Per això és important conèixer les estratègies i actuacions més adients per afrontar aquestes situacions.

Normalment la majoria de les persones sentim certa resistència cap a les normes que ens imposen, és a dir aquelles que es decideixen sense tenir en compte la nostra opinió.

Quan participem activament en una decisió o en una norma ens sentim més motivats a complir-la. Així doncs, els adults hem de guiar aquest procés i tractar d’arribar a acords justos per a nosaltres i per als nens/es. I això NO ÉS EL MATEIX que deixar al nen/a imposar la seva voluntat, però les normes es poden discutir i consensuar.

No posar límits per no entrar en conflicte al final es paga car

Quan parlem de posar límits als fills, establir normes, podem dir que hi ha molts aspectes que sovint es barregen. És necessari posar-los? Hi pot haver una criança sense ells? Quines conseqüències hi ha darrera de tot això?

No hem d’oblidar, que quan naixem ho fem dins d’una societat que implícitament es regeix per determinades normatives, creences i valors i aquests es transmeten de moltes maneres.

El dia a dia de l’educació d’un fill es passen molts moments, alguns molt bons i d’altres que et treuen de “polleguera” però tots són necessaris per aprendre i créixer.

Els extrems no són bons. Conviure amb un ambient d’excessives normes i límits deixa poc marge per al desenvolupament de la seva autonomia i llibertat personal i al contrari créixer en un ambient on poden fer tot el que vulguin sense conseqüències dels seus actes, sense saber què està bé i què no també té afectes poc desitjables

Saber com transmetre les normes i els límits de manera clara i sense cridar requereix, també, d’un autocontrol per part de nosaltres mateixos, ja que a part de pares som persones, un bon assessorament en això ens pot ajudar a millorar la interacció amb els nostres fills i a transmetre d’una manera més tranquil·la i sana els límits.

La tasca d’educar és un procés que té com objectiu conduir al nen/a des de la total DEPENDÈNCIA a l’AUTONOMIA per tal que pugui desenvolupar al màxim les seves aptituds.
No hi ha receptes màgiques per ser un bon pare o mare, així com per garantir que el vostre fill/a sigui feliç i tingui un comportament ajustat.

Podem dir que existeixen certs “ingredients” que combinats en la justa mesura, poden facilitar la tasca educativa i contribuir en una educació saludable: Afecte i comunicació, fer-los sentir estimats i cuidats, normes i límits ajustats a la seva edat i autonomia, promoure un comportament independent i responsable.

COM combinar aquests aspectes, dependrà de molts factors així com de la situació concreta del nen/a, la seva personalitat, grau de maduresa, creences i valors com a pare i mare. No existeixen fórmules que serveixin per a tots els fills iguals, ni per a totes les situacions. Per això l’estil educatiu dels pares hauria de ser “flexible”.

Tots els pares sou diferents entre si (ja que a banda de pares, sou persones) i difícilment trobem dos pares/mares exactament iguals: alguns són més afectuosos, altres més estrictes, controladors etc… la combinació d’aquests elements afecte, comunicació i control varia d’uns pares a uns altres, per això podem parlar de DIFERENTS ESTILS EDUCATIUS.

Podem parlar d’una ampli ventall d’estils educatius:

Autoritari – permissiu – sobreprotector – intermitent – democràtic
Cal tenir en compte que els estils educatius o maneres de comportar-se amb els vostres fills-filles, no vol dir que “sempre” un pare o una mare es comporti de la mateixa manera amb el seu fill/a, sinó que parlem de la “seva tendència habitual”.

Són varis els factors que determinen els patrons educatius que com a pares seguiu:

La major part dels pares troben molt difícil acceptar als seus fills incondicionalment tant com acceptar-se a si mateixos. Per això és fàcil caure a la trampa d’avaluar als nostres fills atacant a la globalitat de la persona enlloc de focalitzar-nos en la conducta, amb la qual cosa es tendeix a jutjar-los com a bons o dolents segons com es comportin.

El primer pas per aprendre a acceptar-se és comprendre que tu no ets una entitat simple que puguis ser jutjada com a bona o dolenta. Ets un conjunt complex de comportaments, trets i característiques, uns desitjables i d’altres no tant. No té sentit dir que com a persona ets bona o dolenta o sense valor. Més aviat ets una persona que fa les dues coses: bones i dolentes, i a qui no li agraden els comportaments inútils o innecessaris. També és il·lògic rebutjar-se com a persona dolenta o inútil, només perquè t’has comportat malament. Segur que hi ha hagut moments en què t’has comportat bé, i n’hi haurà probablement molts en el futur en que et comportaràs malament. Dir que un és dolent o inútil, implica que sempre serà dolent i això és impossible.

Així doncs és important que aprenguem a acceptar-nos a nosaltres mateixos per tal de poder ajudar als nostres fills a què s’acceptin.

Les següents suggeriments poden ajudar a ensenyar als teus fills a acceptar-se:

1. Treballa per acceptar-te tal com ets. Doneu un bon exemple.
2. Anul·la qualsevol comportament negatiu quan els teus fills s’equivoquin o es portin malament; enlloc d’enfadar-te pel seu mal comportament, ajuda’l a canviar aquest comportament. La teva acció crítica pot ser més agradable si comences per lloar una bona acció que hagis notat en el seu comportament.
3. Comenta tant o més els bons comportaments com els dolents.
4. No els hi diguis als teus fills que són bons quan es porten bé, però sí mostra’ls que t’agrada la manera com s’estan comportant.
5. No manipulis als teus fills amb condemnes, rebutjos o emprant expressions com “tu em mataràs aviat!" “Em fas sentir desgraciat", etc. Només li estaràs ensenyant a deprimir-se i a fer servir la culpabilitat per manipular a altres persones.
6. Accepta la responsabilitat de crear-te els teus propis sentiments, i mostra-li als teus fills que són igualment sensibles per crear-se els seus.
7. Ajuda als teus fills a comprendre com són de complexos dels sentiments: explica’ls que estan compostos de peculiaritats, característiques i comportaments diversos.
8. Ensenya als teus fills a ser responsables del que fan, però que no es culpabilitzin o culpin als altres si les coses van malament, i deixa ben clar que tu tampoc els culparies.
9. Animeu-los a acceptar els seus errors. Créixer comporta prendre riscos i cometre errors. Si ells s’accepten i accepten els seus errors, estaran assumin riscos, que millorarà considerablement el seu procés de creixement.

Com a pares tenim els nostres propis temors i ansietats per la manera d’avaluar la realitat. Podem escollir sentir menys por i treballar per canviar les creences sobre el món.

Davant el pensament “estaria destrossat si no aconseguís ser un pare perfecte", és important recordar que no hi ha pares perfectes. Tot i que no és desitjable cometre errors, és una part inevitable de ser pare i de ser humà.

En lloc de pensar “Els meus fills han d’estar sempre segurs", recorda que tots els nens experimenten alguna vegada perills i situacions desagradables i que són importants per al seu creixement i desenvolupament, així aprenen a afrontar-los i a acceptar-los.

En lloc de pensar “Si alguna cosa és perillosa, em preocuparé constantment", recorda que ningú pot prevenir-se d’alguna cosa preocuoant-se. Fes el que puguis per afrontar el perill, i després oblida’t d’ell.

En comptes de dir “Seria terrible perdre l’amor i l’aprovació dels meus fills i de les altres persones", accepta la realitat que ningú aconsegueix ser estimat i aprovat en tot moment, i que no hi ha res terrible en això.

Més que creure “He de preocupar dels meus fills si vull ser un bon pare", pensa que seràs millor pare si et preocupes per ells però sense tenir por.

Treballant per combatre les teves pròpies pors crees un ambient emocionalment positiu per a tu mateix, aconsegueixes potenciar al màxim les teves expectatives de ser “el millor pare" que puguis ser i estàs augmentant també la certesa que els teus fills puguin combatre amb eficàcia els teus propis errors.

Sigues tolerant amb tu mateix i amb els teus fills. Ser pare pot estar carregat de frustracions. La majoria de les vegades, els fills ens interfereixen en els nostres plans ¿vol dir això que els pares heu de sentir-se enfadats, ressentits o deprimits, davant d’aquestes constants frustracions?. Encara que pugueu escollir alterar-se amb vosaltres mateixos quan us sentiu frustrats, també teniu altres alternatives. La frustració és més un esdeveniment que un sentiment. Una frustració és qualsevol obstacle que se situa entre tu i la teva meta. I per tant, és com veus aquest obstacle el que determinarà els teus sentiments quan estiguis bloquejat en la consecució dels teus objectius. Així doncs, és possible, que com a pares us sentiu enrabiats més que desil·lusionats i enfadats quan us confronteu amb la frustració.

Tots els éssers humans experimenten alguna frustració cada dia, és natural que els obstacles interfereixin els nostres plans i objectius. Com hem dit abans, no és la presència de la frustració el que ens trasbalsa, sinó la nostra actitud cap a ella. Les persones que tenen B.T.F (Baixa Tolerància a la Frustració), consideren qualsevol impediment o obstacle en el seu camí, com espantós i horrible, per això sovint es pertorben. Aquestes persones estan tan ocupades intentant que les coses segueixin el seu camí, que es trastornen fins al punt de ser incapaços d’enfrontar-se amb la situació actual.

La B.T.F està relacionat amb el catastrofisme i les exigències. quan un està frustrat el que més desitja és que no hi hagi aquesta frustració, i com més es queixi i lamenti, menys aconseguirà el seu objectiu, es tornarà menys tolerant a les frustracions i se sentirà més angoixat.

Alguns dels pensaments irracionals, que com a pares podem tenir i que indiquen B.T.F. són els següents:

1. “Els meus fills haurien de fer el que jo vull" Els pares que sostenen aquesta creença s’estan creant les seves pròpies frustracions, perquè els nens no sempre fan el que els pares volen.
2. “Els meus fills no haurien d’interferir en els meus plans" Naturalment hi haurà vegades que els teus fills seran un inconvenient per a tu. Si exigeixes que això mai sigui així, estàs creant el potencial necessari per frustrar freqüentment.
3. “La meva parella i jo, estem d’acord en com gestionar als nostres fills" Seria preferible que estiguéssiu sempre d’acord, però no sempre és així, el que produeix molèsties i incomoditats.
4. “És espantós, horrible i terrible que els meus fills no em respectin, o no els hi agradi" Els pares que creuen en això, sovint estan frustrats perquè hi haurà vegades que els nens no els respectaran i els rebutjaran.
5. “Seria espantós si jo no fos un pare perfecte" al no considerar-se un pare perfecte catastrofitza i s’inquieta emocionalment.
6. “És espantós que els meus fills m’apartin d’esdeveniments que vull anar" ‘Queixar-se és espantós, només fa que la situació sigui pitjor!

Si estàs d’acord amb dos o més d’aquests pensaments previs, segurament identifiques que toleres molt poc les frustracions. Abans de sentir-se ofès o deprimit canvia la situació “acceptant” les demandes dels teus fills.

Així doncs, els nostres fills sovint tenen grans problemes per aprendre a combatre les frustracions, doncs encara que existeixin diferencies temperamentals, ells no han nascut amb l’habilitat per a tolerar la incomoditat i per tant és un aprenentatge. Com a pares podeu ser força útils als vostres fills ajudant-los a aprendre augmentar la seva tolerància davant les frustracions i malestar, per això i per a poder ajudar a tolerar la frustració en els nostres fills, primer hem d’aprendre a tolerar les nostres pròpies frustracions. És important observar-nos per a prendre a gestionar-nos a nosaltres mateixos.

El paper de pares no és fàcil. Cada dia hi ha situacions i comportaments que es presenten davant dels quals us sentiu contrariats i enfadats. Heu pensat alguna vegada que davant d’una situació concreta podeu decidir si us enfadeu o no??

La ràbia és una reacció apresa de la frustració que gairebé mai serveix per a cap propòsit i gairebé sempre té conseqüències no desitjades. Tu pots escollir enfadar-te menys amb tu mateix i amb els teus fills.

Pots treballar la teva ràbia

• No “catastrofitzant”
• Sent conscient que encara que no t’agradi, pots suportar qualsevol cosa que faci el teu fill/a.
• Substituir l’exigència que el teu fill es comporti com tu vols, pel desig i la preferència de què que ho faci.
• Expressar la desaprovació d’un tret especial i específic del teu fill, al mateix temps que ho acceptes totalment sense condemnar-lo.

A mesura que aneu practicant el fet de pensar d’una manera diferent veureu que els vostres sentiments i comportaments van canviant, de manera que la freqüència, intensitat i durada dels sentiments agradables augmentaran, i els desagradables disminuiran en vosaltres i el vostre fill.

Així doncs, podeu ajudar als vostres fills a controlar els seus disgustos.

1. Reaccioneu a la ràbia del vostre fill amb calma. Si vosaltres també us enfadeu li esteu donant el missatge que enfadar-està bé si no obté el que vol. En canvi, si us mostreu calmats i tranquils li esteu oferint un bon exemple de com controlar la seva frustració, i augmenteu la possibilitat que el vostre fill es calmi més aviat.
2. Elimineu frustracions innecessàries. Els nens se senten sobrepassats quan tenen molta frustració, així que si intenteu mantenir les frustracions a un nivell baix, el vostre tindrà més èxit si comença amb una quantitat mínima de frustracions. Quan sàpiga controlar les petites frustracions aprendrà a controlar les grans.
3. Els nens tendeixen a frustrar-se amb les incomoditats, com ara fatiga, gana, calor i fred. Accepteu, doncs, aquest fet.
4. No castigueu al vostre fill per expressar la ràbia. Demostreu-li amb paraules i fets que encara que no t’agradi el seu comportament continueu estimant-lo.
5. Ajuda als teus fills a comprendre que són responsables de crear la seva pròpia ràbia i ensenyeu-li a canviar-lo per irritació o descontentament.
6. És aconsellable que els nens molt petits expressin el seu empipament. Quan vegis que és inútil canviar la ràbia del teu fill a través de raonaments, suggereix una activitat alternativa, tal com fer un encàrrec o visitar un amic per aconseguir que així es calmi. Espera que estigui calmat abans d’intentar ajudar-lo a que es controli millor la propera vegada.
7. Intenteu no enganyar al vostre fill.
8. Podeu gestionar sentiments de gelosia ajudant-los a comprendre que no poden tenir tot el que volen.
9. Recordeu que la vostra atenció positiva i de lloança és una eina de força que també es pot utilitzar. Si a la ràbia li mostreu poca atenció, i en canvi li doneu atenció a les respostes tranquil·les el vostre fill començarà a reaccionar amb calma més sovint.
10. Intenteu conservar el sentit de l’humor quan estigueu tractant amb un nen enfadat, això us ajudarà a controlar la situació més fàcilment.

Els nens també s’enfaden i es creen problemes emocionals, també poden beneficiar-se aprenent habilitats per a resoldre aquests problemes. Mentre treballis resolent els teus problemes emocionals, pots ajudar els teus fills a resoldre també els seus. Els suggeriments següents poden ensenyar aquestes habilitats:

1. Fes de model de sentiments apropiats i habilitats per als teus fills. Els nens aprenen molt dels teus comportaments observant i imitant les teves respostes.
2. Expressa els teus sentiments, de manera que puguin identificar i etiquetar sentiments dels altres i els seus propis.
3. No culpis als teus fills de com et sents. Per exemple, en comptes de dir “em fas enfadar" o “em fas por quan fas això", digues “m’enfado" o “sento por quan fas això…".
4. Comparteix pensaments amb els teus fills, demostrant com es formen alguns sentiments. Per exemple, si està enfadat podria dir “m’estic enfadant jo mateix perquè m’estic dient a mi mateix que tu no hauries de fer això. Seria millor que em digués a mi mateix que desitjaria que tu no fessis això “.
5. Ajuda als teus fills a aprendre com creen els seus sentiments preguntant com se senten quan expressen els seus sentiments.
6. Accepta’ls sense tenir en compte els sentiments que expressen, així ells poden acceptar millor els seus sentiments.
7. Fes-los veure que les exigències són causa de frustració.
8. Ajuda’ls a aprendre a ser més conscients de la realitat emfatitzant que es tan catastrofitzant o minimitzant.
9. Reforça’l quan mostri respostes emotives apropiades.
10. Suminístrales idees racionals per a nens joves en comptes d’esperar que ells tinguin pensaments racionals per ells mateixos. Per exemple, pots ensenyar a un nen que té por a la foscor dient “No hi ha res en la foscor del que puguem tenir por. Res va a fer-te mal. L’única diferència entre llum i foscor és que no pots veure tan bé com amb llum. “
11. Assenyala les conseqüències positives de pensar racionalment. Emfatitza que aprendre a pensar racionalment “crea múscul emocional".
12. Recorda’ls que els éssers humans s’equivoquen, i això és una llàstima però no és horrible, terrible o espantós si ho fan.
13. Ignora als teus fills quan criden. Donar atenció als seus crits augmenta la possibilitat que cridin en el futur.
14. Mostra’ls els pensaments irracionals en shows televisius, cançons populars i pel·lícules. Animeu-los a ser detectius racionals i al fet que busquin exemples de pensaments racionals i irracionals en el seu entorn.
15. Llegeix contes o històries racionals als teus fills.
16. No esperis que els teus fills es comportin racionalment sempre. Accepta’ls fins i tot quan no ho fan. No t’ha d’agradar el seu comportament per acceptar-los com a éssers humans.
17. Ensenya’ls habilitats pràctiques per a resoldre problemes, de manera que aprenguin a resoldre els seus propis problemes pràctics i problemes emocionals.

Cada un de nosaltres il·lumina la seva pròpia vida i crea la seva pròpia mesura de felicitat. Els nens i els adults poden aprendre a il·luminar les seves vides així:

• Responsabilitzant-se de què nosaltres som els que creem els nostres propis sentiments.
• Escollint crear sentiments apropiats, en lloc d’inapropiats
• Tenint moltes fonts de satisfacció en un moment donat, de manera que si una no va bé, en tenim d’altres per escollir.

Cadascú de nosaltres té el poder d’il·luminar les seves vides, generant la nostra pròpia felicitat i satisfacció. Per tant no hem de dependre dels altres per tenir sentiments de satisfacció i benestar. Tot i que les interaccions amb els altres poden ser agradables, no són necessàries per a la felicitat, ja que dins de cadascú de nosaltres hi ha la única corrent necessària per il·luminar les nostres vides i mantenir la llum encesa.

Les emocions càlides i felices que segurament has experimentat a l’imaginar gent que il·lumina la teva vida, no van venir d’aquesta gent, sinó que tu vas crear aquests sentiments positius, de la mateixa manera que crees pensaments negatius quan avalues situacions i persones de manera negativa. Per tant, tu tens el poder d’il·luminar la teva pròpia vida i d’ensenyar als teus fills a il·luminar la seva sent responsable dels teus propis sentiments i escollint veure les situacions i a la gent més racionalment.

Així doncs, abans de poder ensenyar als teus fills com crear la seva pròpia felicitat de manera que puguin il·luminar les seves pròpies vides és millor que aprenguis a fer-ho tu mateix per tal d’aprendre a pensar d’una manera més productiva i funcional.